Exemple comentari 3 i activitats

Exemple comentari 3 i activitats

Llig aquest text i respon les preguntes següents.

 

En el debat sobre en quina llengua ha de ser escrita la literatura africana es planteja bàsicament la dicotomia entre la llengua del colonitzador i qualsevol llengua africana, però hi ha una altra dicotomia que aprofundeix més el debat: aquella que s’estableix entre les llengües africanes majoritàries i les minoritàries. Introduir aquesta dicotomia implica posar en qüestió molts dels arguments esgrimits en l’opció que només posa en qüestió la llengua del colonitzador versus qualsevol llengua africana, perquè la qüestió de fons no és tant si la literatura africana pot ser escrita o no en llengües europees, sinó la funció de la llengua com a instrument de la creació, o, tal com ho expressa Mazisi Kunene: «La qüestió no és en cap cas la llengua sinó les filosofies i valors que caracteritzen el món africà».¹[...]

Per més que en el debat sobre la qüestió de la llengua en la literatura africana la qüestió no sigui realment la llengua, hi ha un aspecte que sí que afecta de manera directa i vital la llengua: la seva supervivència, la preservació de la diversitat lingüística a l’Àfrica. Aquest aspecte [...] té unes característiques especials a l’Àfrica que fan que les actituds lingüístiques dels escriptors –i la seva actuació en conseqüència– siguin fonamentals per al destí últim de cada llengua.

Un dels trets que actuen com a factor de prestigi i que, per tant, ajuden a la supervivència de les llengües africanes és el seu ús en l’ensenyament, però això no és possible si no hi ha textos a l’abast. A part de la necessària grafització i, si cal, estandardització de les llengües, cal la creació d’un corpus literari escrit que els doni prestigi i ajudi així a la seva preservació. I en això sí que tenen responsabilitat els escriptors africans. Esperar les condicions històriques favorables a l’ús de les llengües africanes no és més que una incitació al suïcidi lingüístic i, atesa la velocitat dels processos de substitució, i atesos els processos que ja s’estan donant a l’Àfrica, amb més de dues-centes llengües amenaçades, es poden trobar, com tants d’altres, que, quan s’adonin del que estan perdent, ja no hi hagi res a fer.

En les llengües tenen, tenim, un nexe amb els nostres orígens, però és un nexe que, un cop trencat, ja no es pot refer. Renunciar a les llengües africanes a canvi de les europees implica deixar com a únic passat recuperable el període colonial, i, com diu Mazisi Kunene, els pobles africans no s’ho poden permetre. 

¹ Mazisi Kunene (1992): «Problemes in African Literature», Research in African Literatures, 23, 1, p. 29.

 (M. Carme Junyent, Estudis africans, Editorial Empúries, Barcelona, 1996, p. 133-134)

  

1. Comprensió del text

 a) Descriu el tema i les parts bàsiques del text.

El tema del text és la pèrdua de la llengua africana per la imposició d’altres llengües europees.

La minorització de les llengües africanes.

Les parts bàsiques del text són les següents:

En la primera (línies 1 a 10) M. Carme introdueix l’exemple de les llengües africanes, que es perden en favor de la llengua dels conqueridors (europeus) per a evidenciar l’existència de conflictes lingüístics entre llengües minoritàries i majoritàries. En la segona part (línies 11 a 16) continua amb el exemple per a explicar que la trascendència de una llengua depèn de l’actitud dels parlants. En la tercera part (línies 17 a 26) parla de la importància de la normativització lingüística i l’ensenayment de la llengua perquè no es produïsca la substitució lingüística, a favor de les llengües de païssos amb millor economia. El l’última part (línies 27 a 30) destaca la tesi: la llengua no és tan sols el parlar sinó que forma part de la nostra identitat, per això els pobles africans hauren de lluitar per conservar-la.

Introducció, cos i conclusió.

Introducció: planteja el tema de la tria de la llengua a Àfrica i l’assumpte de la dicotomia doble: entre les llengües africanes i entre aquestes i les llengües europees dels conqueridors.

Cos argumentatiu: Factors que condicionen la llengua i la seua supervivència. Literatura, ensenyament i estandarització.

Conlusió: la literatura africana s’ha d’escriure en llengua africana.

b) Resumeix el contingut del text en un màxim de 10 línies.

El resum podria ser el següent:

Àfrica amb la seues llengües que s’estan perdent per la imposició d’altres llengües europees de païssos dinàmics econòmicament; és un dels múltiples exemples de conflicte lingüístic en què hi ha una llengua minoritària que està en perill i termina per ser substituïda. Una actitud de lluita dels parlants i la seua voluntat d’emprar la llengua, normativitzar-la i ensenyar-la, és el factor clau per a evitar la seua pèrdua. Perquè una llengua representa també una cultura, un mode de viure. Si els africans la perden perdrien el seu passat lliure, el d’abans de l’arribada de colonitzadors.

c) Identifica el registre lingüístic (formal/ informal) en què està escrit el text i especifica almenys dos trets característics d’aquest registre.

El registre lingüístic d’aquest  text és formal (cert grau de formalitat; és un text acadèmic d’especialitat de sociolingüística). Dos trets característics serien els següents:

Trobem lèxic precís per a parlar del llenguatge (funció metalingüística): dicotomia, estandardització, suïcidi lingüístic, substitució, grafització, diversitat lingüística...

En segon lloc, el llenguatge no inclou frases fetes, onomatopeies, lèxic incorrecte ni massa genèric. No tendeix a la subjectivitat ni empra un to emfàtic o exagerat, que és allò que trobaríem en un registre informal. Rebujta vulgarismes i fórmules que puguen provocar incomprensió.

Demostratius formals: aquest, aqueix; en lloc d’este o eixe.

Verbs incoatius: estableix/ix. En els textos formals: -eix. (línia 3).

Estructures oracionals complexes (subordinades). Textos informals: oracions simples.

 

 d) Explica la funció que fan al text la cursiva i les cometes.

Qüestió en cursiva per a remarcar la seua importància. Marca de modalització.

Condicions històriques en cursiva per a remarcar que es una utopia que les condicions siguen favorables.

Títol (font) en cursiva i cometes.

No trobem l’ús de la cursiva al text; però les cometes les trobem en les línes 9 i 10 i serveixen per a introduïr les paraules de Mazisi Kunene de manera literal (citació).

 

2. Anàlisi lingüística del text

 a) Indica la pronunciació dels elements subratllats.

1. aprofundeix més (línia. 3) sorda o sonora? Sonora.

2. les llengües (l.  3): sorda o sonora? Sonora.

3. fons (l. 6): oberta o tancada? Tancada.

4. poden (l. 20): oberta o tancada? Obert (castellà diftong ue>valencià o: o oberta. Joc (juego), foc (fuego)).

 

b) Torna a escriure les frases del text següents substituint els elements subratllats en cadascuna pel pronom feble adequat.

 1. hi ha una altra dicotomia (línia 2). N’hi ha una altra.

 2. [...] afecta de manera directa i vital la llengua (l. 10) L’afecta de manera directa i vital.

3. els processos que ja s’estan donant a l’Àfrica (l. 19-20) Els processos que ja s’hi estan donant.

 4. Renunciar a les llengües africanes [...] implica deixar com a únic passat recuperable el període colonial (l. 23-24) Renunciar-hi ho implica.

 

c) Digues el significat que tenen aquestes paraules (o expressions) al text o posa’n un sinònim.

1. dicotomia (línia 2)  divisió, separació de dos coses...

2. posar en qüestió (l. 4) qüestionar, posar en dubte, examinar, plantejar-se un dubte...

3. a l’abast (l. 15) a disposició.

4. adonar-se («quan s’adonin del que estan perdent», l. 21) ser conscient, reparar...

 

 3. Expressió i reflexió crítica

 

-           Hi ha aspectes del text de Carme Junyent sobre les llengües africanes que afecten moltes altres llengües i també la nostra. Explica-ho escrivint un text de característiques semblants, sobretot quant al registre, a la tipologia i als recursos expressius i a la terminologia. Cal que hi aprofites tot el que has estudiat sobre la qüestió. (Extensió: unes 150 paraules)

Trobem tres opcions que podríem triar davant un conflicte lingüístic. En el nostre cas, una seria més còmoda que les altres, perquè no implicaria lluitar ni esfroçar-se. Estic parlant de l’autoodi, que relfecteix l’actitud de molts parlants valencians que per comoditat o per evitar conflictes, abandonen la seua llengua i parlen en castellà. I si tenen fills, no els ensenyarien la seua pròpia llengua: a soles castellà. Això pot derivar en una substitució lingüística, en la pèrdua de la llengua. És el desenllaç més habitual del conflicte lingüístic.

D’altra banda, trobem la normalització lingüística: la recuperació de l’ús de la llengua en tots els àmbits en què ha estat substituïda. Aquest procés necessita de la lleialtat lingüística dels parlants, d’esforç per defendre la llengua pròpia.

Per últim, trobem una opció creativa que implica també la voluntat d’ aquells que parlen la llengua dominant: la creació d’un idioma híbrid entre la llengua majoritària i la minoritària.

Qualsevol de les dues últimes opcions seria vàlida perquè no perdèrem una part de nosaltres, una part de la societat i cultura, la nostra llengua materna, el valencià.

 

4. Literatura:

-En quin corrent històric i cultural se situa l’escriptura d’El verí del Teatre?

Aquesta obra s’escrigué a l’any 1978, a un nou context democràtic on destaca la Constitució de 1978. A soles feia tres anys de la dictadura franquista: ens trobem a una etapa de lluita per la normalització de la llengua, que ja està introduïda a l’educació. En aquest període de es supera l’estancament literari. El realisme històric passa a segon terme i trobem molts subgèneres diferents. Destaquen autors com Mercé Rodoreda, Joan Brossa o Joan Fuster.

-Situa aquesta obra en la trajectòria de l’autor (etapes/blocs) i digues algunes de les característiques de l’etapa o bloc (o diferències respecte altres etapes o blocs)

Rodolf Sirera escrigué esta obra a l’inici de la seua segona etapa de producció (1978-84), en la qual situem més obres com ‘L’assassinat del doctor Moraleda’, ‘Arnau’ o ‘Trilogia de les ciutats’ (coescrita amb el seu germà Josep Lluís).

Ací, l’escriptura de Sirera, fruit del nou context democràtic i de la seua voluntat d’esdevenir, ja es troba desvinculada dels grups de teatre i resulta més variada, amb interés per treballar amb formes, gèneres i modles textuals de procedència diversa.

Exemple comentari de text 2 i activitats

Exemple comentari de text 2 i activitats

En moments com els actuals és impossible no recordar altres episodis d’epidèmies que hem sofert. Prou se n’ha parlat, aquest dies, de la grip de 1918 i de les seves conseqüències. Però just un segle abans d’aquesta pandèmia mundial, ara fa 200 anys exactes, la zona del llevant de Mallorca patí una epidèmia de pesta –l’última onada d’aquesta malaltia a Europa- de virulència inusitada, amb més de 3.000 morts, i quedà fixada durant més d’un segle en el record col·lectiu. Només la gravetat de la pandèmia de 1918 la va superar i, així, l’arraconà en la consciència social, quedant estotjada en algun calaix oblidat de la història, fins que ara, amb els dos-cents aniversari, s’ha recuperat. La pesta de 1820. Al poble de Son Servera hi ha una estàtua d’un pagès -reconeguda com el pastoret- amb capot que recorda la pesta d’ara fa 200 anys. Conta la llegenda que cap al maig de 1820 un vaixell procedent de Tànger féu parada al litoral d’aquesta localitat per mig enterrar a l'arena, tapat amb un capot, un dels seus tripulants que havia mort estranyament. Poc després un pagès, que justament passava pels voltants, va reparar el capot i se'l va posar per cobrir-se. I així se n'anà cap a Son Servera. D’aquesta manera portà la terrible malaltia que devastà la localitat, així com tota la contrada llevantina. En realitat no hi ha cap dada que permeti suposar que fou així com entrà la temuda pesta bubònica a Mallorca. És molt més probable que en efecte arribés un vaixell des del nord d’Àfrica que portés la malaltia, però que fos una nau de contraban i que, en no tenir cap control, algun dels seus tripulants, malalt, es convertís en l’introductor de la pesta. El contraban era, de fet, la via de penetració més corrent de totes les malalties infeccioses importades. Els vaixells regulars solien estar més o menys controlats. Fins i tot els contrabandistes que portaven mercaderia des de València, Barcelona... anaven alerta. Però els irregulars que operaven des del nord d’Àfrica -on els brots de malalties greus infecciones hi sovintejaven més que no a Europa - no tenien cap tipus de control ni les tripulacions miraven gens prim. La proximitat amb les Illes en general i en Mallorca en particular – uns 250 quilòmetres en línia recta separen l’illa del nord africà- feia que existís molt de contraban d’aquest origen. Val a dir que la relació entre l’arxipèlag i els ports de Tànger, Orà, Nador... no es limitava al contraban. Existien línies regulars que portaven illencs al nord d’Àfrica en busca de feina i/o fortuna. Però és cert que sovintejaven els vaixells amb càrrega diguem-ne irregular. I solien ser, per la manca absoluta de control, una de les vies habituals d’introducció a l’arxipèlag de malalties infeccioses. Com fou la pesta bubònica de 1820. Dita així pels bubons -bòfegues de gran mida– que provocava. Tot indica que, en efecte, va ser un vaixell amb contraban el que portà algun mariner malalt i que en desembarcar, va estendre la pesta. Al contrari que en d’altres ocasions amb diferents malalties infeccioses, la bubònica d'aquell any no passà a la resta de l’illa, ni a les altres, ni molt menys als altres territoris dels Països Catalans. Fou un fenomen concentrat en quatre municipis del Llevant mallorquí: Son Servera, Artà, Capdepera i Sant Llorenç. On tingué una virulència devastadora. Cal entendre que feia més d’un segle i mig que no s’havia patit pesta a l’illa. No existia record semblant ni els metges i autoritats sanitàries sabien gaire com actuar. A més, allò que els preocupava fort ferm, a les autoritats, era que si declaraven la pesta – paraula maleïda que ningú volia usar – es tanquessin totes les línies comercials marítimes i, per tant, l’economia insular s’enfonsés.

La Junta de Sanitat de la província de Balears, sensible als interessos comercials, no prengué mesures efectives fins al cap d’unes tres setmanes de conegut el primer mort. Quan fou evident que els 150.000 habitants que tenia Mallorca estaven en greu perill, aleshores es decretà l’aïllament de totes poblacions afectades. Dit d’una altra manera: l’exèrcit fou mobilitzat per tancar les quatre localitats i sota pena de mort quedava prohibit sortir d’elles. I, com avui, s’ordenà la desinfecció total de les zones afectades. Clar que com que els recursos de desinfectants eren entre escassos i nuls, aleshores es decidí cremar les cases on hi havia algun mort o afectat. Les autoritats ordenaren, així mateix, que la població dels quatre pobles fos reclosa en campaments de tendes de campanya a posta, uns per a la població sana i els altres per a la malalta. El tancament sota amenaça militar durà nou mesos. Durant els quatre de la malaltia i cinc més com a marge de seguretat. L’alegria que sentiren els supervivents de Son Servera quan s'aixecà l'aïllament, l'1 de febrer de 1821, fou tan intensa com que organitzaren una macrofesta popular que des d’aleshores se celebra -encara ara- cada primer de febrer. El balanç de la pesta a la contrada llevantina feia feredat. En els poc més de tres mesos de malaltia, de maig fins a l’agost, hi hagué 1.267 morts a Artà, quasi un 35% de la població local;1.648 a Son Servera, un 63%; 106 a Capdepera, un 9%; i 14 a Sant Llorenç, un 1,3%. En total, 3.035 víctimes mortals. El record d’aquell desastre quedà fixat en la consciència col·lectiva. Durant moltes dècades les esglésies mallorquines cridaren els fidels a resar a algun dels seus sants especialitzats en defensar els seus devots contra la pesta i d’altres greus malalties infeccioses, recordant l’episodi de 1820. Fins a la pandèmia de grip del 1918 era habitual que la premsa mallorquina fes referència a les resades periòdiques que el bisbat organitzava – per exemple a Palma, a l’església de Santa Eulàlia – en demanda de protecció perquè no tornès la temuda malaltia. La gran grip d’ara fa un segle tapà el record d’aquella fatídica pesta de 1820 al llevant mallorquí, l’última epidèmia d’aquesta malaltia de la que es té constància a Europa.

 

1. Resum i estructura

El resum del text podria ser el següent:

Fa 200 anys de la pesta de 1820 a Mallorca, però sembla que el record d’aquesta està eclipsat per la pendèmia que suposà la grip de 1918. Tot apunta, pel freqüent contraban de Mallorca amb Àfrica i l’habitual arribada a l’illa d’africans amb malalties, que l’origen de la pesta està en un barc procedent d’Àfrica, on la sanitat no està desenvolupada. De seguida es varen prendre mesures d’aïllament i desinfecció, d’un mode molt estricte i fins i tot violent i repressiu. Així la pesta a soles afectà a ciutadans de l’illa i no es va estendre. Aquesta desgràcia va ser prou recordada fins que arribà la grip de 1918, com hem assenyalat a l’inici; encara que els mallorquins continuen celebrant una festa cada 1 de febrer, que va ser quan finalitzà el aquell dur confinament.

Quant a l’estructura interna del text, el podem dividir en   parts:

En la primera (línies 1-9) l’autor introdueix el tema principal: la pesta de 1820 a Mallorca. Primer declara que en el nostre present és usual enrecordar-se’n d’altres virulències històriques: compara aleshores la grip de 1918 amb la pesta de 1820. La primera és recordada de seguida, al contrari de la segona.

En la segona part (línes 10-20) ens parla de com podria haver-se introduït la pesta a Mallorca i arriba a la conclusió que probablement l’origen va estar en un barc de contraban procedent d’Àfrica.

Així, enllaça l’autor amb una tercera part que se centra en el contraban (línies 21-33) i torna a afirmar la seua tesi sobre l’origen de la pesta a Mallorca, ja que era molt habitual no sols el contraban, sinó l’arribada d’africans a l’illa, procedents d’un continent on les malalties no estan controlades.

La quarta part (línies 34-58) podem estructurar-la d’aquesta manera:

Pimer ens indica que no es va estendre més enllà de Mallorca, després detalla la estricta política de aïllament i desinfecció que s’aplicà, sota vigil·lància i actuació de l’exèrcit. En un segon bloc (línies 54-58) exposa les conseqüències amb dades referents a la mortalitat  a causa de la pesta.

En l’última part del text (línies 58-65) conclou reiterant que en arribar la grip de 1918, la pesta de 1820 va quedar quasi oblidada.

2. Identificar varietat dialectal,  justifica-la amb exemples.

Aquest text pertany a la varietat dialectal oriental. Ho podem justificar amb els següents exemples:

·         Present de subjuntiu amb la desinència en –i: permeti (línia 16), tanquessin (línia 40), convertís (línia 19).

·         Geosinònims: sortir (eixir en la varietat occidental), avui (hui en la varietat occidental).

·         Possessiu ‘seves’(línia 2).

·         Accent de la e procedent de la e tancada del llatí vulgar obert: pagès (línia 10), tornès (línia 62).

·         Imperfet de subjuntiu desinència en –s (en la varietat occidental pot ser també en –r-): enfonsés (línia 40), arribés (línia 17), tornès (línia 62).

 

 3. Identificar tipologia textual

En aquest text la intenció predominant és referencial, ja que pretén informar sobre l’últim brot de pesta bubònica, que va donar-se a Mallorca en 1820. Doncs, la tipologia textual és expositiva.

El temps que predomina és el pretèrit perfet perquè ens explica precissament uns fets que varen ocórrer al passat (1820). Per exemple: operaven, sentiren, fou, tingué...

Al ser un text expositiu, és lògica l’absència de díctics personals i de modalització. Destaca l’ús de la tercera persona verbal, que proporciona objectivitat al discurs. Per això predomina el mode indicatiu i les oracions enunciatives.

Trobem dades objectives pròpies dels textos exposituis (els porcentatges de morts, entre altres xifres). Hem localitzat recursos explicatius com informació complementària entre guions i comes o reformulacions parafràstiques (a la línia 44, introduïda per ‘Dit d’una altra manera’).

4. Assenyala les marques tipogràfiques

Les marques tipogràfiques que hem destacat són les comes a la línia 4 i els guions que apareixen reiteradament al text, sempre incisos de l’autor per a afegir detalls i informació complementària que ajude a la comprensió (línia 39) o bé l’amplien (línies 61-62). Aquest recurs és molt propi, com s’ha comentat a la pregunta prèvia, dels textos expositius.

5. Vocabulari. Digues el significat que adquireixen aquestes paraules al text o posa’n un sinònim:

PANDÈMIA: una pandèmia és una malaltia espidèmica que s’ha propagat per molts països.

PAGÉS: camperol o llaurador, és a dir, una personal que té com a ofici treballar terres.

BUBONS: tumor produït per la inflamació dels ganglis.

VIRULÈNCIA: capacitat d’un microbi de provocar una malaltia.

 

6. Analitza les següents oracions i identifica de quin tipus són:

En moments com els actuals és impossible no recordar altres episodis d’epidèmies que hem sofert. Oració composta per una oració principal i una subordinada substantiva d’infinitiu que inclou dins una subordinada adjectiva de relatiu (l’antecedent seria epidèmies). Aquesta oració subordinada substantiva fa de subjecte de l’oració principal.

La gran grip d’ara fa un segle tapà el record d’aquella fatídica pesta de 1820 al llevant mallorquí, l’última epidèmia d’aquesta malaltia de la que es té constància a Europa. És una oració composta. El fragment assenyalat seria una aposició (acompanya a ‘aquella fatídica pesta de 1820...’) dins la qual trobem una oració subordinada adjectiva (antecedent de la qual seria la paraula malaltia). ‘La gran grip d’ara fa un segle’ seria el subjecte de l’oració.

7. EXERCICI DE CREACIÓ : Escriu un text similar al que acabes de llegir sobre l’actual pandèmia. Com pots comprovar, en el fons no som tan originals...altres persones ja havien viscut açò...

Com pots comprovar, en el fons no som tan originals...altres persones ja havien viscut açò...

Actualment, a la televisió i a les xarxes socials donem compte de com ho està portant la gent, això del confinament. La ràdio té més audiència que mai i li fa companyia a molts als quals els toca passar aquest dies a soles.

Des d’una anàlisi social podem observar dos reaccions davant la situació que vivim:

D’una banda estan molt esteses les queixes: podem escoltar opinions d’aquells que diuen que no aguanten un dia més tancats a sa casa i veus que afirmen que estan vivint una etapa prou complicada i que necessiten eixir –més temps que per a fer la compra, passetjar el gos o caminar un temps límit com a responsable d’un xiquet-. Entre les queixes principals destacaria les referents a l’incidència psicològica conseqüent d’estar tancats i no tindre llibertat. Molta gent ja patia problemes d’estrès, ansietat i depresió; en un context en el qual les malaties mentals havien augmentat prou. Doncs, aquesta situació no ajuda gens. Sembla que és una de les pitjors etapes de la història, per no parlar d’economia, diuen molts.

D’altra banda, està la gent que li lleva importància a això del confinament argumentant que no és una mesura que supose cap desgràcia –excepte per a molts treballadors i econòmicament-. Ells comparen les circumstàncies actuals amb coyuntures com la de la Guerra Civil o la postguerra; fins i tot es remonten a les anomenades crisis de subsistències de l’Antic Règim, a pandèmies com la de la grip espanyola de 1918, o al confinament en que varen viure molts jueus en temps de Hitler en cases d’altres persones, com Anna Frank. Aquesta xiqueta no es queixava d’estar tancada, sinó que l’agraïa, perquè volia viure. Per això aquest tipus de gent que es remonta al passat diu que no té cap sentit queixer-se d’aquest confinament si es diposa de comida i sostre; i més hui en dia, quan la majoria de la població té accés a l’entreteniment (llibres, televisió, Internet, jocs de mesa, dispositius...).

Està obert el dilema de si tots aquells que es queixen tenen motius reals per a fer-ho o potser exageren perquè no han conegut altra cosa que la vida còmoda o ignoren la història i per això no poden apreciar el seu present.

No obstant, podem trobar lógic que molta gent estiga irritada i es mostre impacient, ja que el confinament els ha canviat la vida. Resulta que no són igual de llibres hui com eren a principi de març.

Com s’ha assenyalat, el debat està obert.

EBAU PROVA EXEMPLE 2020 RESOLTA

EBAU PROVA EXEMPLE 2020 RESOLTA

1. Comprensió de texts

a) El tema del text és la preocupació d’una xiqueta per la cama trencada de la seua nina.

El tema del text són les vivències/ experiències d’una xiqueta en temps de guerra.

La introducció (línies 1 a 5) la narradora explica que s’ha fet amiga d’un doctor perquè ha ‘curat’ la seua nina i de manera breu menciona que el context en què viu és bèl·lic. El desenvolupament  (línies 6 a 18) es divideix en tres paràgrafs: en els dos primers la xiqueta explica que la seua nina era molt delicada; i encara que sabia que el doctor tenia moltes tasques, necessitava la seua ajuda perquè la cama de la nina s’havia trencat. En el tercer paràgraf conta que el doctor enguixa la cama de la nina. Per últim, en el desenllaç (línia 19 fins al final), exposa que el doctor se n’ha anat, que el seu pare ja pot eixir del seu amagatall i que arribaran més soldats.

 

b) Una xiqueta viu en un context bèl·lic i el seu pare està amagat. Ella viu les seues preocupacions infantil que giren en torn una nina de cel·luloide, a la qual se li va trencar la cama. Aleshores, va avisar un doctor, que encara que tenia molta feina, va atendre la xiqueta i enguixà la cama de la nina. Així la xiqueta i ell se’n feren amics, però s’hagué d’anar. Al final el seu pare pot eixir del seu amagatall.

 

d) A la comarca de la Marina Alta s’ha comprovat que els joves empren més el valencià que el castellà, a Twitter. Com que han normalitzat la llengua entre ells perquè  la utilitzen amb naturalitat,  fan pocs comentaris sobre el conflicte lingüístic valencià-castellà. Per això en la conclusió, l’autora defensa la utilització de les xarxes socials per a aconseguir la normalització lingüística del valencià.

 

c) El tema del text és la normalització del valencià gràcies a les xarxes socials.

Les parts bàsiques del text són les següents:

En la introducció (línies 1 a 5) es presenta el tema d’un estudi que mostra que a la Marina Alta els joves empren més el valencià que el castellà, a Twitter. En el cos argumentatiu (línies 6 a 16) destaca que dins els tuits estudiats n’hi ha pocs que parlen de sociolingüística i del valencià com a llengua minoritària. Tracten altres temes i contribueixen a normalitzar la seua llengua. En la conclusió (línies 17 a 23) l’autora trau conclusions d’aquest estudi: defensa la tesi de la necessitat d’usar les xarxes socials per a la normalització de la nostra llengua.

 

e) La tipologia textual d’aquest text és la narrativa, així trobem trets característics com l’ús del temps passat (sabia, va dur, va enguixar, tenia...) o la presència d’una narradora protagonista en primera persona que conta uns fets des del seu punt de vista infantil i subjectiu. Per això trobem marques de primera persona del singular (jo, vaig cridar, meva...). Introdueix altres veus emprant l’estil indirecte: ‘... em deia que ara no en poden fer...’ (paraules reportades de la seua mare).

 

f) Cinc recursos literaris presents al text podrien ser els següents:

- Trobem recurrències lèxiques a la línia 11, de les paraules ‘sang’, ‘nina’ i ‘ pobra’.

- A la línia 16 trobem paral·lelismes sintàctics (...va venir (...), va dur (...), va enguixar (...)).

- De les línies 10 a 12 trobem personificacions de la nina: ‘perdrà sang’, ‘li hauran de fer transfusions’.

- En les línies 13 i 14 trobem una anàfora: ‘que no sé ben bé on...’

- En ‘se’ls ha d’operar a la sala d’operacions’ trobem un pleonasme, puix com que sempre s’opera a la sala d’operacions, és redundant indicar-ho.

 

g) La tipologia textual pròpia del text 2 és la expositiva-argumentativa.

En primer lloc, trobem un argument de cita, que a més a més, coincideix amb la tesi de l’autora (línies 21 a 23). Seria doncs una tesi implícita que defensa la idea de que les xarxes socials són necessàries per a arribar a aconseguir la normalització lingüística del valencià.

D’altra banda, al llarg de tot el text es desenvolupa un argument d’exemple, ja que l’autora parteix de l’exemple de la normalització de l’ús de la llengua entre els joves que trobem a la Marina Alta per a recolzar que és possible impedir la pèrdua d’una llengua minoritzada.

 

h) La cursiva s’empra per a anomenar el diari digital ‘La Veu del País Valencià’ (línies 20-21).

Les cometes s’utilitzen en dues ocasions: per a introduir la cita textual d’Eugeni Alemany, guionista i comunicador valencià; i per a indicar el títol de l’article que llegim (peu de text).

 

2. Anàlisi lingüística del text.

a)

1. s’elideix.

2. Sonora.

3. Oberta.

4. Sonora.

 

c)

1. M’ho preguntava.

2. Ho és.

3. Hi treballaven.

4. Li n’hauran de fer.

 

d)

1. Oració subordinada substantiva/ CD.

2. Oració subordinada adjectiva de relatiu/ CN.

3. Oració coordinada adversativa.

4. Oració subordinada adverbial impròpia causal/ CCCausa.

 

b)

1. Sonora.

2. Tancada.

3. Sorda.

4. Sonora.

 

e)

1. escaiola, ges.

2. ximpleries.

3. Tot allò que serveix de remei provisional a una malura o deficiència sense arribar a curar-la o corregir-la completament.

4. de veres.

 

f)

1. es veu, es comprova, es contempla, s’observa...

2. considerat tot.

3. disposició, abastiment.

4. Vitrina, generalment situada en l'exterior d'un establiment comercial, on s'exposen mostres dels articles que s'hi venen. (Al text s’empra metafòricament).

 

3. Expressió i reflexió crítica.

e) La meua cosina tenia tres anys més que jo, però ens divertien les mateixes coses. Un dia va vindre a visitar-me. Entràrem dins la meua caseta de fusta per a jugar. Jo tenia un gos de joguet molt estimat. Era blanc, i xicotet: molt bonic.

La cosina em va preguntar si el gos ja havia menjat. En dir-li que no, perquè jo no tenia menjar per a animals, va contestar que havíem de donar-li allò que estiguera al nostre abast perquè no passara fam.

Que què anàvem a donar-li al gos, li preguntava. I ella va eixir de la caseta i tornà amb fulles que havia pres d’un arbre del meu jardí. Que buscara un recipient i una cullera, em va dir. Quan vaig tornar, la cosina agafà el recipient i li posà aigua; triturà les fulles amb els dits i les posà dins. Era una sopa de fulles. Per fi sabia que podia oferir-li de menjar al meu gos!

a) L’espai en el verí del teatre va tancant-se progressivament, fins que Gabriel acaba enreixat, com si estiguera en una presó, tal com llegim al fragment: ‘...comença a baixar del sostre una gran reixa...’. El Marquès havia preparat un escenari i també un tipus de gàbia, perquè des de l’inici desitjava veure la mort del comediant. L’espai és fosc (s’estava fent de nit) i es tanca fins ofegar la víctima dels plans del Marquès.

b) El teatre en el context d’escriptura de l’obra –l’any que s’aprovà la Constitució espanyola de 1978- s’allibera i es diversifica (en temàtica, formes innovadores, jocs en el tractament del temps i espai, importància d’elements audiovisuals i musicals...) perquè trobem un nou context democràtic –la dictadura franquista havia acabat feia tres anys-. Destaquen autors com Sergi Belbel o Lluïsa Cunillé. Desapareix la censura que havia afectat i limitat tant el gènere teatral.

c) Són versos alexandrins (dodecasíl·labs) d’art major, amb cesura en la sisena síl·laba. Els versos són blancs perquè no rimen entre ells. Aquest és el tipus de mètrica predominant en el ‘Llibre de meravelles’, i té el seu origen en la literatura culta medieval. A soles ‘Assumirà la veu d’un poble’ i ‘Un entre tants’ tenen una mètrica diferent dels deu poemes seleccionats del llibre.

d)

Salvador Espriu

És justament a la dècada dels seixanta quan es va fer popular: esdevé un símbol de reivindicació per a Catalunya i el consideren ‘el poeta del poble’. A l’any 1971 publicà un llibre de poemes: Setmana Santa, amb el qual guanyà el Premi de la Crítica de poesia castellana, tot i que la obra era en català.

Joan Oliver i Sallarès

Sota el pseudònim de Pere Quart, escrivia poesia i teatre. Es considera un dels autors més importants de la literatura catalana del segle XX. La seua obra rep influències del realisme, amb un to escèptic influenciat per la Guerra Civil i el posterior exili familiar. Trobem obres com ‘Oda a Barcelona’ o ‘Poesia de Pere Quart’.

 

f) Les xarxes socials promouen o perjudiquen l’ús de llengües minoritàries?

Les xarxes socials hui són molt criticades, però també n’hi existeix la tesi que defensa que podem traure profit d’elles.

D’una banda, n’hi ha lingüistes que pensen que Twitter, Instagram, Facebook... poden ajudar a normalitzar l’ús d’una llengua minoritària si els parlants valencians s’animen a fer les seues publicacions en la seua pròpia llengua. Diuen que a aquests mitjans audiovisuals és més fàcil ignorar i fins i tot superar positivament el conflicte lingüístic i la minorització del valencià. Per què? Doncs per la llibertat d’expressió i la senzillesa d’emprar la teua llengua per a formular les teues opinions, sense pensar si aquesta persona parla valencià o no. Les xarxes socials són una ferramenta per a superar l’autoodi perquè t’adreces a tot el món i exposes allò que vols mostrar.

D’altra banda, trobem especialistes que pensen que les xarxes socials acabaran per deformar les llengües minoritàries, perquè si aquestes s’empren poc i augmenta el seu ús gràcies a les xarxes socials, on són molt abundants les abreviatures, vulgarismes, errades ortogràfiques i gramaticals... potser siga contraproduent. És cert que n’hi ha una normativa a seguir, però potser les xarxes socials no ajuden a que aquesta es complisca.  

Exemple comentari de text 1 i activitats

COMENTARI DE TEXT 1

 Text:

El primer cos sense vida que vaig veure fou el de Tom. Era al pati de l’hostal, tombat damunt d’una taca d’oli d’automòbil. De seguida m’adoní que no dormia. M’hi vaig estar una estona llarga escodrinyant la mort sobre fons negre. Quan vaig considerar que en tenia prou, avisí la mare. Ella tampoc no es va mostrar massa afectada, i el facturà sense manies. A demanda seua, uns borratxets habituals de la casa abandonaren transitòriament la barra i se’l van emportar, cobert amb un sac de jute que em van fer descosir a posta per a l’ocasió. Dos l’agafaven de les potes, mentre un tercer li sostenia el llom. Els venia just mantenir-se drets, però, fent tentines, enfilaren contents el camí de l’assarb, potser pensant que tindrien el beure pagat durant una temporada. Vaig intuir que les despulles no tardarien a anar séquia avall, surant en l’aigua cavallera. Un despropòsit insalubre amb molt de predicament local.

 

No em vaig estrenar amb cadàvers humans fins que comencí a estudiar a la facultat. El cos exsangüe d’un home jove jeia de sobines damunt d’una taula que ocupava un lloc principal al laboratori. La carn, d’aspecte saginós, quasi es camuflava amb el marbre blanc que feia de post. Els llavis morats i els orificis ennegrits de nassos i orelles destacaven a bastament en la testa calba. A la resta del cos tampoc no tenia ni un pèl. Recorde que vaig pensar si no l’haurien soflimat. L’experiència posterior em va fer saber que l’havia encertada de ple.

                                                                                               

El professor ens hi havia portat a posta el primer dia de curs. Pretenia fer desistir ben aviat de la dèria de ser metge a qui no poguera suportar-ho. Efectiu: a alguns dels companys acabats d’estrenar no els tornàrem a veure. La selecció natural, com més ràpida, menys traumàtica. Ho vaig aprendre aquell dia, i ho he tingut sempre com a axioma.

 

Anatomia Patològica fou des del principi la meua assignatura predilecta. La part pràctica és dissuasiva per a molts. En canvi, la manipulació de cossos, sencers o seccionats, sempre m’ha atret. És una tasca agraïda i, encara que no ho semble, més asèptica que moltes altres. El treball teòric és, si cap, més senzill. En essència, s’ha de conéixer amb rigor la natura d’un element sa per a poder detectar les anomalies en els afectats per alguna patologia. Després s’han de classificar les tares. Faena descriptiva i sistemàtica, en definitiva. La faceta curativa és més complexa: cal pensar, decidir i actuar amb celeritat. És per això que mai no m’hi he volgut involucrar. No s’adiu amb el meu caràcter calm i amb la meua manera pausada de fer les coses. Crec que he fet bé de dedicar-me en exclusiva a la investigació i a la docència.

 

Durant més de trenta-cinc anys el laboratori ha sigut per a mi una mena de gabinet de curiositats. Entre moltes altres coses, hi he pogut copsar el pànic dibuixat en el rostre dels alumnes més escrupolosos. Mai no he entés el perquè.

 Els morts no fan res.

Ja no poden.

Tan sols destorben si els portes en la consciència.

 

 

1.  Resum i estructura.

Podem resumir aquest text de la següent manera:

 El narrador conta el seu camí d’experiència i d’educació que el va fer decantar-se pel seu treball. El primer cos inert que va veure va ser el d’un animal atropellat que s’emportaren després uns borratxos. El primer cadàver humà el contemplà el primer dia de universitat: era una prova del professor amb l’objectiu que qui no suportara veure-ho s’adonara que no podria ser metge. Aleshores, encara que la seua assignatura favorita era Anatomia Patològica, va decidir ser professor de medicina i investigador perquè no li agradava la idea de pensar i prendre decisions sobtadament a l’hora de curar gent. A més a més, no pot entendre l’aversió d’alguns alumnes seus cap als cadàvers, el quals no poden fer res.

 Quant a l’estructura interna, podem dividir el text en les següents parts:

 En la primera part (línies 1-11) el narrador descriu el moment en què va veure per primera vegada un cos sense vida: era el cos d’un animal. Ell va descosir un sac per què se l’emportaren uns borratxos, clients habituals de sa mare, que treballava a un hostal.

 En la segona part (línies 13-25) ens conta la primera vegada que va veure un cadàver humà, en la facultat. Podem subdividir aquest fragment en dos subapartats:

De la línia 13 a la 19, descriu el cadàver, que era d’un jove cremat. D’altra banda, de la línia 21 a la 25 diu que eixa exposició del cadàver que tingué lloc el primer dia era una prova per a veure qui no podria suportar el treball de metge.

 En la tercera part (línies 27-35) el narrador dona compte de quina era la seua assignatura preferida (Anatomia Patològica) i explica en què consisteix. No obstant, com que curar implica pensar i prendre decisions ràpidament i amb precisió, optà per ser professor i investigar.

 En l’última part (línies 35-45) el científic mostra la seua fascinació per la seua tasca d’investigació al laboratori, sense entendre l’aversió d’alguns alumnes seus pels cadàvers, ja que els morts mai no poden fer-te mal (excepte si estan relacionats amb tu).

 

2.  Indica quina és la tipologia textual predominant. Hi ha alguna altra tipologia al text?

La tipologia textual predominant és la narrativa, ja que està present un narrador que explica en primera persona la seua història i està escrit en prosa. Així, trobem expressions temporals (durant més de trenta-cinc anys, aquell dia, des del principi...). El temps verbal que predomina és el passat simple i el perifràstic (fou, havia portat, vaig veure...), tret característic de les narracions. L’estructura de la narració és lineal, puix comença en el passat del protagonista (en el moment en què va veure per primera vegada un cos inert) i evoluciona fins arribar al seu present. Destacaríem el recurs de l’el·lipsi per a donar velocitat al discurs i resumir la història. +Recursos estilístics. (Seqüència descriptiva cadàver).

 D’altra banda, trobem la tipologia textual expositiva de les línies 29 a la 34. El narrador explica en què consisteix Anatomia Patològica. Per a fer-ho empra perífrasis impersonals (s’ha de conèixer, s’han de classificar, cal pensar...) i lèxic específic del tema de la medicina (curativa, anomalies, patologia...).

 Per últim, encara que ocupa molt  poc, podríem considerar l’existència d’una seqüència argumentativa. Comprendria les últimes quatre línies, en les quals l’autor defensa la següent tesi: els morts no fan res, no té cap sentit tenir-ne por. Encara que no hi predomina la intenció argumentativa, mitjançant oracions breus i contencioses, el narrador defensa aquesta idea al final del text.

 

3.  Identifica la varietat dialectal

Aquest text pertany a la varietat occidental. Ho podem justificar amb els següents trets lingüístics:

• Possessius: seua (línia 5), meua (línies 27 i 35).
• Primera persona del present d’indicatiu amb desinència en –e: recorde (línia 18).
• Imperfet de subjuntiu amb la desinència en –r ̶ : poguera (línia 22).
• Present de subjuntiu amb la desinència en –e: semble (línia 29).

 

4.  Assenyala marques de modalització

La modalització és el conjunt de marques lingüístiques que evidencien la presència de l’emissor en el text, així com la seua subjectivitat.

 En primer lloc, trobem díctics personals en primera persona del singular referents a l’emissor: verbs (vaig estar, he pogut, recorde...), pronoms personals (em, mi) i possessius (meua).

 En segon lloc, trobem lèxic valoratiu. L’empra per a fer valoracions sobre els diferents àmbits d’Anatomia Patològica alhora que va explicant en què consisteix aquesta. Així destaquen els següents adjectius qualificatius: descriptiva, senzill, asèptica, agraïda, sistemàtica...

 En tercer lloc, hem localitzat el diminutiu ‘borratxets’ (línia 5) amb el qual el narrador dóna una connotació irònica.

 D’altra banda trobem també la modalitat oracional dubitativa a la línia 9: ‘...potser pensant que tindrien...’.

 Per últim, juguen un paper important els quantificadors, que intensifiquen les valoracions sobre els alumnes (més escrupolosos, línia 40) o sobre el mètode de mostrar cadàvers  el primer dia, cosa que anomena ‘selecció natural’ (més i menys, a les línies 23 i 24).

 Ironia últimes oracions.

 

5.  Explica quin tipus de narrador hi apareix

El narrador d’aquesta història és intern protagonista, ja que a més de participar el allò que conta, ell esdevé el personatge més important de dels fets, que són experiències seues i per això les relata en primera persona del singular. Com a exemple estan les marques díctiques comentades prèviament a la pregunta 4.

 

6.  Explica amb les teues paraules o busca un sinònim:

 Insalubre: malsà.

 Axioma: principi inqüestionable.

 Celeritat: rapidesa, exactitud, precisió, llestesa, velocitat, promptitud.

 Escrupulosos: aquells que senten aversió o són massa delicats en algun àmbit, perquè són massa nets o tenen manies.

 

7. Assenyala l’antecedent dels pronoms que hi apareixen. Indica la seua funció:

 M’hi vaig estar una estona llarga escodrinyant la mort sobre fons negre. Antecendent: el pati de l’hostal. Funció: CCLloc.

 Dos l’agafaven de les potes, mentre un tercer li sostenia el llom. Antecedent: Tom. Funció 1: CD. Funció 2: CI.

 És per això que mai no m’hi he volgut involucrar. Antecedent: Anatomia Patològica. Funció: CRV.