Exemple comentari de text 2 i activitats

Exemple comentari de text 2 i activitats

En moments com els actuals és impossible no recordar altres episodis d’epidèmies que hem sofert. Prou se n’ha parlat, aquest dies, de la grip de 1918 i de les seves conseqüències. Però just un segle abans d’aquesta pandèmia mundial, ara fa 200 anys exactes, la zona del llevant de Mallorca patí una epidèmia de pesta –l’última onada d’aquesta malaltia a Europa- de virulència inusitada, amb més de 3.000 morts, i quedà fixada durant més d’un segle en el record col·lectiu. Només la gravetat de la pandèmia de 1918 la va superar i, així, l’arraconà en la consciència social, quedant estotjada en algun calaix oblidat de la història, fins que ara, amb els dos-cents aniversari, s’ha recuperat. La pesta de 1820. Al poble de Son Servera hi ha una estàtua d’un pagès -reconeguda com el pastoret- amb capot que recorda la pesta d’ara fa 200 anys. Conta la llegenda que cap al maig de 1820 un vaixell procedent de Tànger féu parada al litoral d’aquesta localitat per mig enterrar a l'arena, tapat amb un capot, un dels seus tripulants que havia mort estranyament. Poc després un pagès, que justament passava pels voltants, va reparar el capot i se'l va posar per cobrir-se. I així se n'anà cap a Son Servera. D’aquesta manera portà la terrible malaltia que devastà la localitat, així com tota la contrada llevantina. En realitat no hi ha cap dada que permeti suposar que fou així com entrà la temuda pesta bubònica a Mallorca. És molt més probable que en efecte arribés un vaixell des del nord d’Àfrica que portés la malaltia, però que fos una nau de contraban i que, en no tenir cap control, algun dels seus tripulants, malalt, es convertís en l’introductor de la pesta. El contraban era, de fet, la via de penetració més corrent de totes les malalties infeccioses importades. Els vaixells regulars solien estar més o menys controlats. Fins i tot els contrabandistes que portaven mercaderia des de València, Barcelona... anaven alerta. Però els irregulars que operaven des del nord d’Àfrica -on els brots de malalties greus infecciones hi sovintejaven més que no a Europa - no tenien cap tipus de control ni les tripulacions miraven gens prim. La proximitat amb les Illes en general i en Mallorca en particular – uns 250 quilòmetres en línia recta separen l’illa del nord africà- feia que existís molt de contraban d’aquest origen. Val a dir que la relació entre l’arxipèlag i els ports de Tànger, Orà, Nador... no es limitava al contraban. Existien línies regulars que portaven illencs al nord d’Àfrica en busca de feina i/o fortuna. Però és cert que sovintejaven els vaixells amb càrrega diguem-ne irregular. I solien ser, per la manca absoluta de control, una de les vies habituals d’introducció a l’arxipèlag de malalties infeccioses. Com fou la pesta bubònica de 1820. Dita així pels bubons -bòfegues de gran mida– que provocava. Tot indica que, en efecte, va ser un vaixell amb contraban el que portà algun mariner malalt i que en desembarcar, va estendre la pesta. Al contrari que en d’altres ocasions amb diferents malalties infeccioses, la bubònica d'aquell any no passà a la resta de l’illa, ni a les altres, ni molt menys als altres territoris dels Països Catalans. Fou un fenomen concentrat en quatre municipis del Llevant mallorquí: Son Servera, Artà, Capdepera i Sant Llorenç. On tingué una virulència devastadora. Cal entendre que feia més d’un segle i mig que no s’havia patit pesta a l’illa. No existia record semblant ni els metges i autoritats sanitàries sabien gaire com actuar. A més, allò que els preocupava fort ferm, a les autoritats, era que si declaraven la pesta – paraula maleïda que ningú volia usar – es tanquessin totes les línies comercials marítimes i, per tant, l’economia insular s’enfonsés.

La Junta de Sanitat de la província de Balears, sensible als interessos comercials, no prengué mesures efectives fins al cap d’unes tres setmanes de conegut el primer mort. Quan fou evident que els 150.000 habitants que tenia Mallorca estaven en greu perill, aleshores es decretà l’aïllament de totes poblacions afectades. Dit d’una altra manera: l’exèrcit fou mobilitzat per tancar les quatre localitats i sota pena de mort quedava prohibit sortir d’elles. I, com avui, s’ordenà la desinfecció total de les zones afectades. Clar que com que els recursos de desinfectants eren entre escassos i nuls, aleshores es decidí cremar les cases on hi havia algun mort o afectat. Les autoritats ordenaren, així mateix, que la població dels quatre pobles fos reclosa en campaments de tendes de campanya a posta, uns per a la població sana i els altres per a la malalta. El tancament sota amenaça militar durà nou mesos. Durant els quatre de la malaltia i cinc més com a marge de seguretat. L’alegria que sentiren els supervivents de Son Servera quan s'aixecà l'aïllament, l'1 de febrer de 1821, fou tan intensa com que organitzaren una macrofesta popular que des d’aleshores se celebra -encara ara- cada primer de febrer. El balanç de la pesta a la contrada llevantina feia feredat. En els poc més de tres mesos de malaltia, de maig fins a l’agost, hi hagué 1.267 morts a Artà, quasi un 35% de la població local;1.648 a Son Servera, un 63%; 106 a Capdepera, un 9%; i 14 a Sant Llorenç, un 1,3%. En total, 3.035 víctimes mortals. El record d’aquell desastre quedà fixat en la consciència col·lectiva. Durant moltes dècades les esglésies mallorquines cridaren els fidels a resar a algun dels seus sants especialitzats en defensar els seus devots contra la pesta i d’altres greus malalties infeccioses, recordant l’episodi de 1820. Fins a la pandèmia de grip del 1918 era habitual que la premsa mallorquina fes referència a les resades periòdiques que el bisbat organitzava – per exemple a Palma, a l’església de Santa Eulàlia – en demanda de protecció perquè no tornès la temuda malaltia. La gran grip d’ara fa un segle tapà el record d’aquella fatídica pesta de 1820 al llevant mallorquí, l’última epidèmia d’aquesta malaltia de la que es té constància a Europa.

 

1. Resum i estructura

El resum del text podria ser el següent:

Fa 200 anys de la pesta de 1820 a Mallorca, però sembla que el record d’aquesta està eclipsat per la pendèmia que suposà la grip de 1918. Tot apunta, pel freqüent contraban de Mallorca amb Àfrica i l’habitual arribada a l’illa d’africans amb malalties, que l’origen de la pesta està en un barc procedent d’Àfrica, on la sanitat no està desenvolupada. De seguida es varen prendre mesures d’aïllament i desinfecció, d’un mode molt estricte i fins i tot violent i repressiu. Així la pesta a soles afectà a ciutadans de l’illa i no es va estendre. Aquesta desgràcia va ser prou recordada fins que arribà la grip de 1918, com hem assenyalat a l’inici; encara que els mallorquins continuen celebrant una festa cada 1 de febrer, que va ser quan finalitzà el aquell dur confinament.

Quant a l’estructura interna del text, el podem dividir en   parts:

En la primera (línies 1-9) l’autor introdueix el tema principal: la pesta de 1820 a Mallorca. Primer declara que en el nostre present és usual enrecordar-se’n d’altres virulències històriques: compara aleshores la grip de 1918 amb la pesta de 1820. La primera és recordada de seguida, al contrari de la segona.

En la segona part (línes 10-20) ens parla de com podria haver-se introduït la pesta a Mallorca i arriba a la conclusió que probablement l’origen va estar en un barc de contraban procedent d’Àfrica.

Així, enllaça l’autor amb una tercera part que se centra en el contraban (línies 21-33) i torna a afirmar la seua tesi sobre l’origen de la pesta a Mallorca, ja que era molt habitual no sols el contraban, sinó l’arribada d’africans a l’illa, procedents d’un continent on les malalties no estan controlades.

La quarta part (línies 34-58) podem estructurar-la d’aquesta manera:

Pimer ens indica que no es va estendre més enllà de Mallorca, després detalla la estricta política de aïllament i desinfecció que s’aplicà, sota vigil·lància i actuació de l’exèrcit. En un segon bloc (línies 54-58) exposa les conseqüències amb dades referents a la mortalitat  a causa de la pesta.

En l’última part del text (línies 58-65) conclou reiterant que en arribar la grip de 1918, la pesta de 1820 va quedar quasi oblidada.

2. Identificar varietat dialectal,  justifica-la amb exemples.

Aquest text pertany a la varietat dialectal oriental. Ho podem justificar amb els següents exemples:

·         Present de subjuntiu amb la desinència en –i: permeti (línia 16), tanquessin (línia 40), convertís (línia 19).

·         Geosinònims: sortir (eixir en la varietat occidental), avui (hui en la varietat occidental).

·         Possessiu ‘seves’(línia 2).

·         Accent de la e procedent de la e tancada del llatí vulgar obert: pagès (línia 10), tornès (línia 62).

·         Imperfet de subjuntiu desinència en –s (en la varietat occidental pot ser també en –r-): enfonsés (línia 40), arribés (línia 17), tornès (línia 62).

 

 3. Identificar tipologia textual

En aquest text la intenció predominant és referencial, ja que pretén informar sobre l’últim brot de pesta bubònica, que va donar-se a Mallorca en 1820. Doncs, la tipologia textual és expositiva.

El temps que predomina és el pretèrit perfet perquè ens explica precissament uns fets que varen ocórrer al passat (1820). Per exemple: operaven, sentiren, fou, tingué...

Al ser un text expositiu, és lògica l’absència de díctics personals i de modalització. Destaca l’ús de la tercera persona verbal, que proporciona objectivitat al discurs. Per això predomina el mode indicatiu i les oracions enunciatives.

Trobem dades objectives pròpies dels textos exposituis (els porcentatges de morts, entre altres xifres). Hem localitzat recursos explicatius com informació complementària entre guions i comes o reformulacions parafràstiques (a la línia 44, introduïda per ‘Dit d’una altra manera’).

4. Assenyala les marques tipogràfiques

Les marques tipogràfiques que hem destacat són les comes a la línia 4 i els guions que apareixen reiteradament al text, sempre incisos de l’autor per a afegir detalls i informació complementària que ajude a la comprensió (línia 39) o bé l’amplien (línies 61-62). Aquest recurs és molt propi, com s’ha comentat a la pregunta prèvia, dels textos expositius.

5. Vocabulari. Digues el significat que adquireixen aquestes paraules al text o posa’n un sinònim:

PANDÈMIA: una pandèmia és una malaltia espidèmica que s’ha propagat per molts països.

PAGÉS: camperol o llaurador, és a dir, una personal que té com a ofici treballar terres.

BUBONS: tumor produït per la inflamació dels ganglis.

VIRULÈNCIA: capacitat d’un microbi de provocar una malaltia.

 

6. Analitza les següents oracions i identifica de quin tipus són:

En moments com els actuals és impossible no recordar altres episodis d’epidèmies que hem sofert. Oració composta per una oració principal i una subordinada substantiva d’infinitiu que inclou dins una subordinada adjectiva de relatiu (l’antecedent seria epidèmies). Aquesta oració subordinada substantiva fa de subjecte de l’oració principal.

La gran grip d’ara fa un segle tapà el record d’aquella fatídica pesta de 1820 al llevant mallorquí, l’última epidèmia d’aquesta malaltia de la que es té constància a Europa. És una oració composta. El fragment assenyalat seria una aposició (acompanya a ‘aquella fatídica pesta de 1820...’) dins la qual trobem una oració subordinada adjectiva (antecedent de la qual seria la paraula malaltia). ‘La gran grip d’ara fa un segle’ seria el subjecte de l’oració.

7. EXERCICI DE CREACIÓ : Escriu un text similar al que acabes de llegir sobre l’actual pandèmia. Com pots comprovar, en el fons no som tan originals...altres persones ja havien viscut açò...

Com pots comprovar, en el fons no som tan originals...altres persones ja havien viscut açò...

Actualment, a la televisió i a les xarxes socials donem compte de com ho està portant la gent, això del confinament. La ràdio té més audiència que mai i li fa companyia a molts als quals els toca passar aquest dies a soles.

Des d’una anàlisi social podem observar dos reaccions davant la situació que vivim:

D’una banda estan molt esteses les queixes: podem escoltar opinions d’aquells que diuen que no aguanten un dia més tancats a sa casa i veus que afirmen que estan vivint una etapa prou complicada i que necessiten eixir –més temps que per a fer la compra, passetjar el gos o caminar un temps límit com a responsable d’un xiquet-. Entre les queixes principals destacaria les referents a l’incidència psicològica conseqüent d’estar tancats i no tindre llibertat. Molta gent ja patia problemes d’estrès, ansietat i depresió; en un context en el qual les malaties mentals havien augmentat prou. Doncs, aquesta situació no ajuda gens. Sembla que és una de les pitjors etapes de la història, per no parlar d’economia, diuen molts.

D’altra banda, està la gent que li lleva importància a això del confinament argumentant que no és una mesura que supose cap desgràcia –excepte per a molts treballadors i econòmicament-. Ells comparen les circumstàncies actuals amb coyuntures com la de la Guerra Civil o la postguerra; fins i tot es remonten a les anomenades crisis de subsistències de l’Antic Règim, a pandèmies com la de la grip espanyola de 1918, o al confinament en que varen viure molts jueus en temps de Hitler en cases d’altres persones, com Anna Frank. Aquesta xiqueta no es queixava d’estar tancada, sinó que l’agraïa, perquè volia viure. Per això aquest tipus de gent que es remonta al passat diu que no té cap sentit queixer-se d’aquest confinament si es diposa de comida i sostre; i més hui en dia, quan la majoria de la població té accés a l’entreteniment (llibres, televisió, Internet, jocs de mesa, dispositius...).

Està obert el dilema de si tots aquells que es queixen tenen motius reals per a fer-ho o potser exageren perquè no han conegut altra cosa que la vida còmoda o ignoren la història i per això no poden apreciar el seu present.

No obstant, podem trobar lógic que molta gent estiga irritada i es mostre impacient, ja que el confinament els ha canviat la vida. Resulta que no són igual de llibres hui com eren a principi de març.

Com s’ha assenyalat, el debat està obert.