Vicent Andrés Estellés: Llibre de meravelles. Preguntes 3 a).

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS. Llibre de Meravelles.

Preguntes 3.a. relatives a l'anàlisi del fragment de l'obra (contingut o forma).

 

1. Quins referents o elements de la realitat trobem (persones, noms de lloc, esdeveniments, objectes) en aquest fragment? Tenen relació amb el marc espaciotemporal general del poemari Llibre de Meravelles.

 

‘Un entre tants’

Els referents de la realitat que trobem al poema són esdeveniments reflectits per mitjà de la repetició de les paraules ‘esperen’ i ‘callen’, que denuncien el silenci que imposà la censura a la dictadura franquista, que és el temps en què Estellés va escriure ‘Llibre de Meravelles’. ‘Esperen’ tots,  també el jo líric, a que la dictadura s’acabe. Incideix en aquesta idea per a reflectir que semblen uns temps interminables, als quals tots ‘s’ofeguen’, pateixen i ‘preguen’ perquè arribe el fi d’eixa època de misèria.

 

‘Ací’

Els referents de la realitat que més abunden són topònims relacionats amb València (carrer de Cabilers, Plaça de l’Almoina, l’Horta de València, carrer de la Mar...). És la descripció del llocs que recorre el poeta per a visitar la sepultura d’Ausiàs March, que està a la Catedral de València, motiu pel qual Estellés remet a ella. Trobem al poema també els topónims de ‘Beniarjó’ i ‘Gandia’, que representen la terra d’Ausiàs. Per últim, es fa referència a un pintor valencià (Jacomart) i a una obra destacada d’Ausiàs (Tirant lo Blanc).

 

‘Assumiràs la veu d’un poble’

Els referents que remeten a la realitat de la postguerra espanyola són ‘poble’, ‘fam’, ‘set’, ‘pena’, i ‘silenci’, paraules, en definitiva, determinants per a descriure i denunciar les penúries i la censura que patia el poble valencià durant la dictadura franquista.

 

‘Cant de Vicent’

Els referents de la realitat són topònims relacionats amb València: València, Mediterrani, carrers de València (Pelayo, Gil i Morte...), les Torres dels Serrans, Benimaclet, Alboraia, les sirenes del port, Burjassot...

A més, no és de cap espontaneïtat la cita inicial de John Talbot, ja que era un polític irlandés del segle XVIII que va escriure mentre viatjava i es va interessar per València i escrigué sobre ella.

 

 

 

‘Demà serà una cançó’

Els referents de la realitat són: València, l’Albereda, la nit de Sant Josep, les granotes del riu, les butaques del cine i les carcasses obrint-se en el cel de la fira. Tots eixos elements configuren les trobades del jo líric amb l’amada, representant ‘tota València en flames la nit de Sant Josep’ la intensa flama de la seua passió.

 

‘Els amants’

En aquest poema trobem diversos elements de la realitat. Destaca el topònim ‘València’, ciutat on es situa el poemari sencer. En segon lloc, Estellés fa menció del ‘cast senyor López Picó’. Josep Maria López Picó va ser un poeta català que centrava la seua poesia en la recerca de Déu. Així, contrasta eixe tractament espiritual de l’amor amb la passió salvatge que viu amb l’amada. Un contrast semblant trobem entre aquest amor i el romanticisme intimista de las ‘Rimas de Bécquer’ o en l’amor de les poesies de Petrarca o de les Estances de Carles Riba.

 

‘L’estampeta’

Els referents de la realitat d’aquest poema són: el topònim València –protagonista de tot el poemari-, la menció explícita de l’amarga postguerra, Garcilaso (poeta), l’estraperlo (descriu clarament el comerç il·legal, freqüent a la dictadura, en aquest cas, de sucre), cinemes de València (el Coli, el Metropol, el Tyris i el Goya), Súnion (referència al cap de Súnion al qual Carles Riba dedicà una elegia), Bétera (municipi valencià) i dol (típic d’aquella època de postguerra).

 

‘No escric èglogues’

Com a referents de la realitat trobem topònims relacionats amb València: Gandia, Paterna o l’Albereda. Aquesta última és un passeig i avinguda. A més a més, apareixen dos noms propis: Ausiàs March (poeta valencià medieval) i Francisco de la Torre (cavaller que al segle XVII fou poeta, dramaturg i traductor; va viure a València, entre altres llocs). Per últim destaca ‘l’olor d’oli fregit’ dels bars de l’època i la menció explícita de la Guerra Civil.

 

‘Per exemple’

Els referents de la realitat que trobem en aquest poema són la menció de la guerra i de la postguerra, freqüents durant tot el poema. Directament ens diu que: ‘els anys de la postguerra foren uns anys amargs’, pitjors que la pròpia guerra. Era una època en la qual l’amor era l’únic que podia fer oblidar-se de les misèries: fam i cauteles –per la censura i les possibles represàlies que imposava el règim franquista-.

 

‘Temps’

Els elements de la realitat que s’hi mencionen són llocs de València: Paterna, l’Alqueria del Pi, Godella, la séquia de Tormos, la séquia de Montcada, Benifaraig, Carpesa, Poble Nou i Borbotó. D’altra banda, fa menció a una música brasilera que es popularitzà al segle XX: ‘la carioca’. Per últim, trobem el nom de dos escriptors valencians: Ausiàs March (apareix a la cita que introdueix el poema, és un poeta molt important del segle XV) i Jaume Bru (historiador i poeta del segle XX).

 

2. Quina temàtica pròpia de l'obra es veu en aquest fragment? Quines altres temàtiques són característiques del Llibre de Meravelles?

 

‘Un entre tants’

El tema del poema es la manifestació del jo líric com a component del seu poble, per al qual escriu, lluita i assumeix obligacions. S’identifica a si mateix amb el poble, es converteix en la seua veu. El poeta és ‘un entre tants’. Aquesta idea de pertanyença i defensa del poble és recurrent a la seua obra.

Assistim en aquest poema primer al treball i fatiga que viuen els homes de la postguerra, la qual semblava mai no acabar-se; després als pregaments de la gent i per últim a la imposició de silenci, consecuència de la censura. Reflecteix la impossibilitat d’expressar-se i de viure en llibertat.

 

‘Ací’

El tema és l’homenatge i record d’Ausiàs March i dels llocs on va viure; així com el contrarst mort-vida: davant les desgràcies, tenim l’amor per a superar-lo.

Des del vers 1 fins al 12 introdueix el tema de la mort d’Ausiàs i la situa espacialment; del vers 12 fins al 29, continua descrivint el seu passeig evocant llocs importants per a ell i que formaren part de la vida del poeta mort. Per últim, des del ver 29 fins al final, Estellés se centra més en l’amor cap a la seua parella, qui li acompanya durant l’emotiu passeig.

 

‘Assumiràs la veu d’un poble’

El tema del poema és la caracterització del poeta com a portaveu cultural del seu poble amb l’objectiu de recuperar la dignitat col·lectiva dels valencians. El poema s’estrcutura en tres parts: els primers sis versos actuen com a introducció, presenten el tema d’assumir la veu del poble amb el patiment i problemes que puga tindre això com a conseqüència. El cos central (versos 7-38) desenvolupa el tema: si fóra necessari Estellés renuciaria a tot pel seu poble i dirà la ‘paraula justa’ per a salvar la cultura. Els últims cinc versos actuen com a cloenda: el poeta està orgullós d’haver pres el camí de defendre el seu poble.

 

 

 

 

‘Cant de Vicent’

El tema del poema és la impossibilitat del poeta de cantar-li a València. Així, mitjantçant la identificació plena del jo líric amb aquesta ciudat, Estellés escriu el seu ‘Cant de Vicent’, que és el mateix que dir ‘Cant de València’.

 

‘Demà serà una cançó’

El tema del poema és el record de l’amor, de la sexualitat. Podem dividir el poema en tres parts: en els tres primers versos es presenta la nostàlgia. El temps ha passat i de la juventut a soles queden els records. Aquest to nostàlgic es mantindrà al llarg de tot el poema. En la segona part, el poeta descriu les trobades amb l’amada en diferents llocs. I és el vers dotze el qual ens endinsa en l’erotisme i sexualitat que ja no són més que un record.

 

‘Els amants’

El tema és l’amor carnal i apassionat que perviu en el temps. Podem dividir el poema en quatre parts: a la primera se’ns presenta el tema i el poeta deixa clar que encara que haja passsat molt de temps, la seua passió salvatge no se n’ha anat. En la segona part (versos 10-18), descriu com acavàben sotmesos al desig sexual, que era un desig molt fort que no es podia combatre. En la tercera part (versos 19-24), sembla que el poeta reconeix que ja no són joves per a deixar-se portar d’eixe mode salvatge. Tanca el poema amb dos versos en què retoma la idea de l’inici: no hi havia a València dos amants com ells.

 

‘L’estampeta’

La temàtica d’aquest poema és la reflexió de les dures condicions de vida a la postguerra espanyola. El poema és com una quadre: una estampeta que reflecteix la realitat de l’època. Comença amb el patiment individual: el dol d’una dona. Després, des del vers 10 fins al 22, descriu el sofriment col·lectiu de la dictadura franquista al poble valencià. I a partir del vers 22 alterna eixe patiment individual amb el col·lectiu.

 

‘No escric èglogues’

El tema d’aquest poema és el record de les cames d’una jove i la passió que aquestes despertaven en el poeta. Prevaleix un to nostàlgic, ja que són tot records del passat, una època feliç. Podem dividir el poema en cinc parts: en la primera (versos 1-14) se centra majoritàriament en l’evocació del record de les cames de l’amada; en la segona (versos 14-28) combina aquest record amb l’ambient que l’acompayava, descrivint escenes quotidiantes; en la tercera (versos 28-35) torna a centrar-se en l’amada i en com l’esperava, com si mai no acabara d’arribar-hi; en la quarta part (versos 35-40) tornen a aparèixer els treballadors de la segona; i, en la quinta part (versos 40-45) evoca a Ausiàs March.

 

‘Per exemple’

El tema del poema és el contrast entre l’amor i les desgràcies de la postguerra. L’amor servia per a poder soportar i viure en aquell moment de repressió i patiment de la dictadura franquista. Podem dividir el poema en dues parts: la primera (fins al vers setze) es una descripció de l’amargura que arribà amb la postguerra, quan tots esperaven una vida millor perquè s’havia acabat la guerra. En la segona part (vers dèsset fins al final) es centra en allò que va ser el seu refugi de les misèries de postguerra: l’amor salvatge.

 

‘Temps’

El tema d’aquest poema és la desgràcia i la mort que va desencadenar la Guerra Civil espanyola. El poema, tot sota el so d’una guitarra amarga i profunda que simbolitza el patiment, es pot dividir en les següents parts: primer introdueix el to tràgic fent un recorregut per llocs de València (versos 1-22); en la segona part ja fa menció explícita de la guerra (versos 23-29); i en la tercera part la mort es converteix en protagonista de tota València -Benifaraig, Carpesa, Poble Nou...- i es retoma la guitarra amarga de l’inici del poema com a cloenda (versos 29-49).

 

 

En general, les temàtiques característiques del ‘Llibre de Meravelles’ són l’amor, la mort, la misèria de la postguerra i la repressió, el compromís social amb el poble, la ciutat de València, l’erotisme i la vida quotidiana.

 

3. Analitza la mètrica d’aquest fragment. És aquesta la mètrica dominant en Llibre de Meravelles?  Hi ha altres formes mètriques en els poemes seleccionats d’aquest llibre? Raona la resposta.

 

‘Un entre tants’

Aquest poema està composat per vint-i-un versos: decasíl·labs amb cesura a la quarta síl·laba (4+6) i tetrasíl·labs. Els tetrasíl·labs corresponen a la repetició de ‘un entre tants’, a mode de letania, i també es corresponen, per tant, al primer hemistiqui dels versos decasíl·labs.

La rima s’articula en primer lloc gràcies a la repetició. D’altra banda, rimen en consonant els tres primers versos decasíl·labs i els tres últims (-allen) i una segona rima (-eguen) també consonant corresponent als versos 8,10 i 12.

Podem organitzar el poema en tres grups de set versos: tres decasíl·labs i quatre tetrasíl·labs.

‘Ací’

Està format per trenta-huit versos alexandrins (12 síl·labes) amb cesura en la sisena (6+6). Aquest vers és molt emprat per l’autor i té el seu origen en la lírica culta medieval. Els versos són blancs, és a dir, no tenen rima.

 

‘Assumiràs la veu d’un poble’

El poema està format per quaranta-tres versos octosíl·labs. Aquesta mètrica és típica de la poesia narrativa medieval. Com els versos no rimen entre ells, encara que sí que n’hi han recursos que doten al poema de ritme poètic, parlem de versos blancs.

 

‘Cant de Vicent’

Aquest poema està compost per cinquanta-tres versos d’art major, de dotze síl·labes, amb cesura en la sisena (6+6). Els versos són blancs, puix no rimen entre ells.

 

‘Demà serà una cançó’

Aquest poema està format vint versos alexandrins, dodecasíl·labs, amb cesura en la sisena (6+6). Els versos són blancs perquè no rimen entre si.

 

‘Els amants’

Aquest poema està format per vint-i-cinc versos alexandrins de dotze síl·labes amb cesura en la sisena. Els versos són blancs, ja que no rimen entre ells.

 

´L’estampeta’

Són trenta-set versos alexandrins (art major) de dotze síl·labes amb cesura en la sisena. Són versos blancs o lliures perquè no rimen entre si.

 

‘No escric èglogues’

Trobem quaranta-cinc versos alexandrins (dodecasíl·labs) d’art major, amb cesura en la sisena síl·laba. Els versos són blancs perquè no rimen entre ells, i en cas de fer-ho, es tracta del recurs de la repetició de les mateixes paraules a final dels versos (epífora).

 

 

‘Per exemple’

Aquest poema està format per trenta-dos versos d’art majors dodecasíl·labs (alexandrins) amb cesura en la sisena síl·laba. Són blancs perquè no rimen entre si; el ritme poètic està donat pels recursos literaris de repetició.

 

‘Temps’

El poema està composat per quaranta-nou versos alexandrins (d’art major, dodecasíl·labs) amb cesura en la sisena (6+6). Els versos són blancs perquè no rimen entre si, però l’autor aconsegueix un ritme poètic mitjançanct els recursos literaris de repetició.

 

En conclusió, la mètrica dominant del ‘Libre de Meravelles és el vers alexandrí: dotze síl·labes en dos hemistiquis de sis. L’origen d’aquesta mètrica es troba la la literatura culta de l’època medieval.

 

4. Identifica una figura retòrica (metàfora, comparació, repetició, polisíndeton, etc.) que trobes en aquest fragment i explica què aporta al text. Quines altres figures retòriques són habituals en Llibre de Meravelles? Relaciona-les amb l’estil de Vicent Andrés Estellés.

 

‘Un entre tants’

Els recursos literaris més importants d’aquest poema són la repeticó del vers ‘Un entre tants’ i el paral·lelisme entre tots el versos decasíl·albs, que comparteixen anàfora (‘Un entre tants’). Així, podem concloure que els recursos de repetició permeten construir tot el poema, ja que aquest es consol·lida gràcies a aquestos.

 

‘Ací’

Podem observar el polisíndeton o abús de l’ús de conjuncions. En aquest cas, es tracta de la conjunció ‘i’, que es repeteix al llarg del poema. Aquest recurs li serveix a Estellés per a accelerar el relat i donar-li dinamisme i ritme al poema, aconseguint mitjançant el polisíndeton i també l’anàfora (ací), un llenguatge poètic.

 

‘Assumiràs la veu d’un poble’

Els recursos literaris que més destaquen són els de repetició perquè donen ritme al poema i el configuren. Per exemple,  a als cinc primers versos trobem l’anàfora (de la conjunció ‘i’),  paral·lelisme sintàctic i l’epìfora de ‘poble’ als tres primers versos. També trobem una anadiplosi (‘Tu seras la paraula viva,/ la parula viva i amarga) i és recurrent la repetició de les paraules ‘poble’ i ‘silenci’ (íntimament relacionades amb la temàtica del poema).

 

‘Cant de Vicent’

Trobem un exemple d’anadiplosi, entre altres figures retòriques. Consisteix en la repetició d’un sintagma a final d’un vers i a principi del següent: ‘deixa l’èmfasi./ L’èmfasi ens ha perdut freqüentment els indígenes'. Aquest recurs contribueix a dirigir la nostra atenció on vol el poeta.

 

‘Demà serà una cançó’

Trobem en molts versos la bimembració que dona ritme al poema, així com la repetició del primer vers, que apareix en total tres vegades al poema, per a recalcar el to nostàlgic que fa de contrapunt amb l’erotisme. En ell podem localitzar una epanadiplosi, ja que la paraula animal està a principi i a final de vers: ‘Animal de records, lent i trist animal’. A més, seria un dels exemples de vers bimembre.

 

‘Els amants’

Trobem una bimembració que a més és paral·lelística, cosa que dona ritme al poema, perquè segueix unes pautes sil·làbiques: ‘han passat anys, molts anys; han passat moltes coses’. Com recursos de repetició també podem parlar d’anadiplosi (‘No comprenem l’amor com un costum amable,/ com un costum pacífic de compliment i teles) i de recurrències lèxiques (repetició de paraules com ‘terra’ o ‘ amor’, relacionades amb la temàtica de l’amor carnal).

 

‘L’estampeta’

Trobem recurrències lèxiques, com ‘vetlant’ o ‘dol’ i també paral·lelismes (aquelles cames llargues i quasi sense gràcia,/ aquelles cames tristes, l’estiró de la guerra). A més a més, la metàfora ‘ens ompliren d’espases la sintaxi’ és molt significativa, ja que fa al·lusió a la censura que la llengua i la literatura vivien.

 

‘No escric èglogues’

El recurs que més destaca és l’epífora, ja que mitjançant la repetició dels mateixos sintgmes a final dels versos s'aconsegueix marcar unes pautes sil·làbiques i elaborar un llenguatge poètic. Els sintagmes afectats per l’epífora són ‘les teues cames’ i ‘cames com les teues’. Així, és important també assenyalar dues recurrències lèxiques: de les paraules ‘cames’ i ‘venies’, molt relacionades amb el tema principal. A més, trobem bimembracions paral·lelístiques (versos 7 i 41) i una comparació (vers 13).

 

‘Per exemple’

Destaca en aquest poema l’ús del polisíndeton de la preposición ‘per’ (als versos tres i quatre) i de la conjunció ‘i’, la qual també resulta ser una anàfora freqüent (versos 28-30, per exemple). Són importants les recurrències lèxiques de les paraules ‘amor’, ‘guerra’ i ‘postguerra’, que configuren la temàtica del poema. Per últim, hem localitzat una prosopopeia: ‘La postguerra era sorda, era amarga i feroç’, s’atribueixen a l’esdeveniment de la postguerra qualitats humanes. En aquest mateix vers podem trobar una sinestèsia: ‘La postguerra (...) era amarga’.

 

‘Temps’

En aquest poema destaquen els recursos literaris de repetició que li donen ritme i poeticitat al llenguatge natural d’Estelles. Així trobem la metàfora de la guitarra, que al mateix temps que simbolitza el sofriment i els temps obscurs de la Guerra Civil, conforma anàfores (‘una guitarra amarga’) i epífores (‘la guitarra profunda’) al llarg de tot el poema. Són també recurrents les bimembracions paral·lelístiques dels versos (‘va començar la guerra, i va arribar la guerra’). És destacable la recurrència lèxica de ‘ha mort’ cap a la part central del poema (versos 29-32), que serveix per a incidir en la realitat de la guerra.

 

 

En conclusió, les figures retòriques més recurrents a la poesia de ‘Llibre de Meravelles’ són les de repetició (recurrències lèxiques, políptoton, paral·lelismes, anàfores, polisíndeton, anadiplosi...), ja que són necessàries per a fer el llenguatge poètic perquè molts poemes presenten versos blancs.

El seu estil és col·loquial i natural, per a poder arribar a tot el poble, però és una aparent senzillesa, ja que les figures retòriques converteixen el llenguatge col·loquial emprat en llenguatge literari.

 

5. En quin (sub)gènere, model o corrent situaries el poemari Llibre de Meravelles? Explica les característiques bàsiques del (sub)gènere, model o corrent basant-te en el fragment llegit.

 

El poemari ‘Llibre de Meravelles’ el situem a la literatura de postguerra. Es va publicar l’any 1971, però va ser escrit durant el període 1958-1968. Estellés aporta un llenguatge senzill i directe, basat en el registre col·loquial. Resulta innovadora la seua incorporació de la vida quotidiana als seus poemes, reflectint l’ambient de la postguerra i mostrant un compromís social amb el seu poble. Per això, podem incloure’l en el corrent de realisme compromés, de denúncia de les misèries socials que pateix el poble, identificant-se el jo líric amb aquest.