La plaça del Diamant

La plaça del Diamant, Mercè Rodoreda. Qüestions.

a) Per què Natàlia esdevé Colometa? Quines característiques presenta aquest personatge? Com evoluciona al llarg de l’obra?

Natàlia esdevé Colometa perquè perd la seua identitat progressivament des que coneix a Quimet - així la narració reflecteix la submissió dona-home-, qui li diu que no es pot anomenar d’una altra manera quan ella, amoïnada, respon que el seu nom és Natàlia.

Aquest personatge, a penes sabem com és físicament. Per això la defineix la seua forma d’actuar i pensar. La protagonista se’ns presenta com una persona que no sap dir que no –falta d’assertivitat-, que no se sent atreta per la maternitat i que té un caràcter passiu –que es reflecteix  en el desinterès de participar en un món opressor per a la dona-.

La vida de Natàlia és un procés d’emancipació gradual, un alliberament que podríem dir que s’inicia quan, farta dels coloms, decideix acabar amb ells: aquest fet és el mirall que reflecteix la primera espurna de la seua revolució interna en què es disposa a terminar amb allò que li resta espai, que li provoca angoixa i frustració.

No obstant, no assistim a l’alliberament complet interior de Natàlia fins al final de l’obra. La protagonista escriu amb un ganivet el nom de ‘Colometa’ a la paret de la casa on va viure amb Quimet i, a la plaça del Diamant, llança un crit que la lliura de tota l’opressió que tenia ficada a dins.

b) Explica la funció dels símbols en La plaça del Diamant.

En primer lloc, els coloms, que són el símbol més important de l'obra, representen l’aparició dels problemes vitals i envaeixen el pis, imposant la seua voluntat i li resten espai a la protagonista. A més de ser una evidència de la supeditació de Colometa als capricis del seu marit, l’acte de rebel·lar-se contra ells exposen el seu anhel de lliurar-se de la seua vida familiar angoixant. No obstant, el símbol dels coloms evoluciona, perquè a la vellesa de la protagonista esdevé un record idealitzat i embellit.

L’embut, que va arribar el mateix dia dels coloms, simbolitza la imatge d’una vida plena de dificultats cada vegada més intenses –per la seua forma de con amb un tub que es fa estret-.

D’altra banda, tant les flors com les nines ens remeten a la infantesa i joventut, temps de felicitat. Empra les flors com a contrapunt al dolor i l’angoixa –recordem com es refugia de la realitat als parcs-.  Pel que fa a l’aparador de les nines, passa de simbolitzar alegria a ser trist i decadent –es transforma en un símbol de la vellesa-.

Un altre símbol és el caragol de mar, que representa el canvi vital de Natàlia: el mar amb ones que representa la inestabilitat de la seua joventut –però ja casada amb Quimet- es transforma en un caragol que conté el so del mar i que simbolitza l’harmonia que troba en casar-se per segona vegada i recuperar la seua identitat –senyora Natàlia-.

Trobem també els llaços, que semblen ser l’obsessió de la mare de Quimet i que representen el caràcter decoratiu associat a la dona.

Quant al símbol del quadre de les llagostes, il·lustra el sexe que mata la dona, el domini del mascle sobre aquesta.

Pel que fa a la fusta, té referents bíblics. Així, Quimet –ebenista- es compara amb Sant Josep; mentre compara a Natàlia amb la Mare de Déu.

Les balances dibuixades en la paret que Natàlia repassa amb els dits a la meitat de l’escala per a pujar a sa casa, simbolitzen l’equilibri que busca en la seua vida.

Per últim i no menys important, el ganivet amb què escriu ‘Colometa’ en la paret de la seua primera casa de casada, està relacionat amb l’alliberament del personatge, al crit final a la plaça del diamant.

c) Com viu la maternitat la nostra protagonista? Com s’anomenen els seus fills? Exposa quina és la situació d’aquests personatges al final de la novel·la.

Natàlia no se sent atreta per la maternitat, simplement es queda embarassada perquè tindre fills i cuidar-los és part del paper de la dona en la societat patriarcal d’aquella època. No obstant, és innegable que estima als seus fills: els veig com si foren ‘dues flors’, com si no haguera res més bonic que ells al món.

Els fills s’anomenen Antoni i Rita. Al final de la novel·la, Antoni –anomenat Toni per a distingir-lo del segon marit de Natàlia- decideix ser adroguer per ajudar l’Antoni i perquè de veres li agrada la botiga i vol continuar amb eixe treball. Al final de la novel·la, Toni està fent la militància obligatòria i és un jove respectuós i bondadós, com l’adroguer.

Quant a Rita, assistim a la seua boda amb Vicenç. Rita resulta ser molt pareguda al seu pare en allò de dir paraules dolentes i en no acabar de tractar massa bé a la seua parella –ja que abans de reconèixer que sí que el volia el va fer patir fent-li cas quan volia-.

d) Quan el Quimet es queda sense feina, què és el que decideix fer la Natàlia? Quin és el comentari final que li exposa el senyor del guardapols en relació a la classe social de Natàlia?

Quan Quimet es queda sense feina Natàlia, aconsellada per la senyora Enriqueta, decideix treballar com a dona de fer feines domèstiques a casa d’uns rics.

En el moment en què torna a casa del senyor del guardapols per a buscar treball, a més de ser desprestigiada, acusada de ser roja (cosa que no sabem si és certa perquè no tenim dades del pensament polític de Natàlia, encara que Quimet era republicà i va lluitar en eixe bàndol), és caracteritzada per pertànyer a la classe social de la ‘pobrissalla’. I aquest senyor no volia tractes amb ‘pobrissalla’ i no va a donar-li feina –la seua dona li digué que havien de fer estalvis-.

e) Què és el que ocorre finalment amb Quimet? Què és el que pretén fer Natàlia amb els seus fills enmig del malestar de la postguerra?

El que ocorre finalment amb Quimet és que mor en la guerra, sofreix el mateix destí que el seu amic Cintet. Davant aquesta situació que suposa per a Natàlia i els seus fills que mai no podrà Quimet o els amics dur-los menjar com feien si podien, la protagonista es veurà obligada a cavil·lar una opció molt difícil de dur a terme. Es veig sense un treball que els permeta viure dignament, ja que és rebutjada pels seus antics amos. I els sues fills, segons ens diu són cada vegada més ossos que carn i les venes blaus es marquen en els seus cossets tant com les costelles.

Es quedaven els diumenges sense fer res, perquè no podien més; se n’anaven abans a dormir perquè no tenien sopar ni energia vital... Doncs Natàlia pensa en la menys dolenta mort per a ella i els seus fills. Allò que pretén fer és enverinar els seus fills fent-los ingerir salfumant quan s’hagen dormit i després, beure ella també del mateix verí. Una mort silenciosa.

f) Explica amb les teues paraules com la nostra protagonista aconsegueix l’equilibri en la seua vida i quin personatge l’ajuda a trobar sentit al final de la seua vida.

La nostra protagonista aconsegueix trobar l’equilibri en la seua vida gràcies a l’adroguer que viu prop de la seua primera casa de casada. Ell va salvar-la de la mort (la qual ella mateixa havia planificat per a ella i els seus fills) quan va oferir-li treball. Per això aquesta intervenció va suposar que l’entrada d’un fil de llum en mig de tota l’obscuritat en què vivia la protagonista. Natàlia va veure l’oportunitat de poder tornar a donar menjar als seus fills. La seua vida havia donat un gir, el qual va completar-se en acceptar la proposta de matrimoni d’ Antoni. Els seus fills podien anar a l’escola, no els faltava menjar ni res necessari, ella era respectada, estimada i reconeguda amb pel seu nom –Natàlia-. Així esdevé la recuperació de la seua identitat, i al final, desprès del crit a la plaça del Diamant, s’adona que l’ha abandonada l’angoixa que mai no l’havia deixada viure tranquil·la. Una vegada alliberada d’eixe sentiment, al cor de Natàlia a soles hi ha lloc per a l’agraïment i l’amor cap a l’Antoni.

g) En quin corrent novel·lístic situaries aquesta novel·la?

L’obra pertany a la novel·la psicològica, sorgida a principis del segle XX –amb autors com Proust o Joyce-. Es caracteritza per la subjectivitat, l’ús del discurs indirecte lliure i del monòleg interior, i la introspecció psicològica: allò que importa és el món interior del protagonista.