Esther Serrano Franco, 1r Batx. B
COMENTARI LITERARI
Anem a comentar la poesia trobadoresca “Faré cançoneta
nova” de Guillem de Peitieu: trobador, escriptor, poeta i compositor del segle
XII.
Per a començar, exposarem en primer lloc l’estructura
formal del poema:
Està compost per sis estrofes que tenen sis versos
cadascuna, excepte l’última, que en té a soles quatre. La mètrica es un tant
irregular, ja que encara que quasi tots els versos són octosíl·labs, hi trobem
alguns que són enneasíl·labs (vers 7) i heptasíl·labs (vers 17). Es tracta, per
tant, de versos d’art menor excepte en el cas dels enneasíl·labs, que són d’art
major.
Les figures retòriques més significatives són les
següents:
- Apòstrofe (v.20) fent referència a la persona a la
qual es dirigeix, apareix entre comes.
- Derivació: lliure, lliura (vv.8 i 10,
respectivament).
- Encavalcament del vers 4 al 5 (es trenca el sintagma
nominal).
- Anàfora: els
versos 21 i 25 (quarta estrofa) comencen per “si”.
- Metonímia: (v.26: ...”em plora el rostre”). Designa
el tot (rostre) per la part (els ulls).
Pel que fa al l’estil emprat, parlaríem de trobar leu,
un estil planer i entenedor, on tot s’exposa amb claredat.
Quant al gènere, és una cançó, el qual ens condueix
directament al tema principal: l’amor cortés, puix totes les cançons són
composicions en què el trobador (jo poètic) expressa el seu amor apassionat i
dolorós envers la dama. Ho fa de dos maneres: dirigint-se directament a la seua
senyora (v. 23: Sapigueu que tant us am...) i parlant d’ella en tercera persona
(v.15: L’adore...)
Un altre punt és el resum del contingut de la cançó,
per estrofes:
A la primera estrofa diu que la seua dama (Midons) vol
que li demostre el seu amor i què ell sempre estarà vinculat a ella, és a dir,
li serà fidel.
En la segona estrofa, deixa caure que està sotmès a
ella i que la necessita. El seu cor està embruixat i li pertany a la dama.
En la tercera estrofa, quan remarca que és més blanca
que l’ivori, ens trobem amb un explícit cas de idealització en què el trobador descriu
la dama segons el ideals de bellesa, ja que la pell pàl·lida era un en aquell
moment. Repeteix que l’ama i que la desitja, independentment del lloc.
A la quarta estrofa, la culpa de que amar-la li
provoca dolor, i més patirà si no és acceptat.
En la quinta estrofa, torna a lamentar-se i li proposa
gaudir. Menciona un joglar conegut de l’època (Daurostre).
En l’última estrofa, conclou repetint que l’ama i li fa un elogi dient que és la més bella de
totes.
No hay comentarios:
Publicar un comentario