ESTHER SERRANO FRANCO, 1r Batx. B. Fitxa de lectura
El gust amarg de la cervesa.
1. Fitxa bibliogràfica.
§ Títol: El gust amarg de la
cervesa.
§ Autor: Isabel-Clara Simó i
Monllor.
§ Editorial: Columna.
§ ISBN: 9788483007013
§ Nº pàgines: 313
§ Edició: 2003
2. Autor, biografia i obra.
L’autora, Isabel-Clara Simó i Monllor, va nàixer el
dia quatre d’abril de l’any 1943, a Alcoi i hui està considerada de les més
importants autores modernes catalanes.
Va estudiar a València periodisme i filologia
romànica. A més, va treballar de professora. Va ser columnista en el diari
“Avui” i hui ho és del diari “Punt Avui”.
En 1933 va ser guardonada amb el premi Sant Jordi, per
“La salvatge”. A més a més, sigué delegada del Llibre del Departament de
Cultura de la Generalitat de Catalunya.
El 2008 i a l’any consecutiu, va rebre dos premis
relacionats amb el compromís en la normalització de la llengua catalana, com a
reconeixement també de la seua extensa obra. Ha rebut, en total, uns vint
premis.
Fins i tot la seua obra “Dones” (llibre de relats) va
tindre adaptació al cinema a l’any 2000.
Com ja havíem dit prèviament, la seua obra és extensa.
El que més abunda és la seua novel·la i narrativa, destacant entre moltes
algunes com: Júlia, El caníbal, La innocent, Bresca, Homes, Angelets...
D’altra banda, també ha escrit teatre (Còmplices, La
visita, ...I Nora obrí la porta...), poesia (El conjur), i altres obres
autobiogràfics o basades en estudis.
La seua novel·la més recent s’anomena “Jonàs” i va
escriure-la en 2016.
3. Anàlisi de l’obra.
Per començar amb l’anàlisi de l’obra, s’estudiarà
primer el seu contingut:
Aquesta obra és, per la tipologia textual, un text
narratiu, del gènere novel·la, perquè conta uns fets inventats en els quals
participen uns personatges (també inventats, en aquest cas) situats en diversos
espais i temps.
Doncs, la funció predominant és la expositiva, amb un
caràcter autobiogràfic, ja que els quatre personatges principals en els quals
està centrada la novel·la, ens conten: o bé com viuen o bé, com han viscut,
trobant així escassos diàlegs (tipus de text conversacional) pel que respecta a
l’estil de la novel·la.
Cal assenyalar com a segona funció predominant
(parlaríem més que de funció, de seqüències lingüístiques) la funció
descriptiva, ja que trobem moltíssims paràgrafs en què els personatges ens
conten amb molts detalls com és o era la seua casa, com són o com eren les
persones que han conegut, o les persones que han vist...
Podríem establir com a tema general la tafaneria entre
veïns, perquè encara que cap a la fi del llibre el tema de la tafaneria ja no
estiga tan present, podríem dir que és el fil conductor gràcies al qual des del
principi ens presenten a tots els personatges.
Tornat al que ja he dit: que hi ha quatre personatges
principals que parlen de si mateixos. Així, trobem la novel·la dividida en
quatre parts. Exposaré en funció d’això l’estructura amb l’argument de
cadascuna de les parts:
Ramon.
Ramon és un rellotger paraplègic que viu en una
agradable solitud, tafanejant els seus veïns (la Laia, la Vicenta i una família). Va contactar amb
Laia, qui li agradava molt; i va fer la telefonada que salvà la vida de
Vicenta, una velleta que es caigué a sa casa i que traslladaren a un asil, on
ell anirà a visitar-la.
Laia.
És una jove estudiant d’art que en assabentar-se que
el rellotger l’espia, s’exhibeix per a ell i l’observa des d’un racó on ell no
la veig.
Laia es fa íntima amiga d’en Carles i li confessa que
veu fantasmes.
La jove es posa gelosa perquè Ramon espia més a
Vicenta que a ella...
Vicenta.
Quan Ramon la visita, Vicenta li conta la seua
dificultosa vida. Li declara que va avortar un fill que anava ser seu i del seu
avi, i que va envellir cosint al balcó i observant el pis d’en front, on vivia
la seua àvia.
Vicenta conta a Ramon que una nit, Jordi (un altre
veí) va narrar-li la seua vida.
Jordi.
En un part dificultós de la seua dona Mercè, Jordi va
contar-li a Vicenta com de desgraciat havia sigut: servint a un mafiós tota la
seua vida, fins que aquest li furtà la núvia (Guadalupe).
Després, conegué Mercè (amiga de Guadalupe), que
s’enamorà perdudament d’ell i l’ajudà en la recerca d’ofici. Va acabar de mecànic
i casat amb ella, amb un fill.
No trobem en la part del rellotger i de Laia una
estructura d’introducció, desenvolupament i desenllaç, puix ens conten un fragment
de la seua vida en el present que deixen sense concloure. En les narracions de
Vicenta i Jordi, distingiríem com a introducció la infantesa; com a nus, l’
etapa adulta (en el cas de Vicenta) i l’adolescència (en el cas de Jordi); i,
com a desenllaç (no conclòs) el seu present de les seues vides.
Quant al tipus de narrador, els quatre punts de vista
coincideixen en estar narrats en primera
persona: conten allò que viuen o han viscut ells mateixos. Coneixen allò que
narren de primera mà.
Un altre punt és la variació lingüística, que
analitzarem detingudament:
- Variació diacrònica.
Els quatre personatges parlen tal com es parla a
l’actualitat. No obstant, l’acció es desenvolupa al segle XX, així ho marquen
les dades a l’inici de cadascuna de les quatre parts i a més, parlen de
pessetes, que no s’empren hui en dia.
L’autora ha escrit aquest llibre seguint la normativa
catalana actual. Trobem alguns neologismes com: malparli, bocaterrosa,
giravoltat, tocadiscs...
- Variació diatòpica.
Aquesta novel·la està escrita en català orienta, ho
sabem perquè trobem les següents marques distintives:
·
Accent de la “e” procedent de la “e” tancada del llatí
vulgar: obert. Exemples: cafè, bebè, francès...
·
Article personal el/en, la: en Carles, la Laia...
·
Ús dels possessius següents: meva, seva, meves, seves...
·
1a persona del present d’indicatiu acabat en –o: surto,
sento, miro...
·
Present de subjuntiu amb la desinència acabada en –i: noti,
canviïn, existissis, entenguessin, sigui, diguin, faci...
·
Imperfet de subjuntiu amb la desinència acabada en –s: hagués
protestat, semblés, obligués...
·
Paraules determinades (geosinònims): m’he aturat
(assabentat), triga (tarda), gras (gros), noia (jove), tarda (vesprada)...
- Variació diafàsica.
Quant a la variació diafàsica del llenguatge,
l’escriptora ha emprat el llenguatge escrit (canal escrit planificat) seguint
la normativa. Parlaríem d’un àmbit d’ús formal literari (registre propi de la
novel·la, amb: subjectivitat, mots polisèmics, riquesa expressiva...) però com trobem quatre narradors prou ben diferents entre sí, cal aprofundir més en
aquest anàlisi de la variació diafàsica:
Ramon
En la part que li correspon, trobem un camp general,
contant la seua vida quotidiana; excepte les poques vegades en les quals entra
en detalls sobre el seu treball a la rellotgeria (camp especialitzat). Per
exemple: Rolling-Menser, dents, Longines de butxaca, capsa d’or, encaix de les
rodes, metall groller, eixos...
La intenció comunicativa és clarament expositiva, ens
explica què fa, coses de la seua vida i pensaments.
Quant al tenor interpersonal, podem dir que és de
confiança plena, perquè la persona destinada a llegir allò que Ramon ha escrit
de la seua vida és ell mateix. En altres paraules: tot el que llegim de Ramon
és un fragment del seu diari secret personal, que se suposa que solament ell
llig, encara que escriu adreçant-se a una segona persona (tu) per motius
d’estil.
Laia
Fa servir un camp general, a l’accés de tot el món,
excepte quan parla d’obres d’art i els autors de les quals. Apareix així el
camp especialitzat de l’art.
La intenció comunicativa és expositiva també, pel
mateix motiu que en el cas del rellotger.
Pel que fa al tenor interpersonal, podem dir que no hi
ha cap confiança entre l’emissor (la Laia) i els lectors (nosaltres).
Vicenta
El camp emprat en la seua part és general.
La intenció comunicativa és expositiva: narrar-li la
seua biografia al rellotger, persona que pràcticament desconeix però en qui
sembla tindre molta confiança (tenor interpersonal).
Jordi
El camp emprat ací és també general.
La intenció comunicativa és expositiva: fa un
recorregut de la seua vida per a controlar el seus nervis provocats pel part de
la seua dona Mercè.
Quant al to, diríem el mateix que en l’últim cas:
Vicenta (persona a qui Jordi li conta sa vida) i ell, no es coneixen res més
que de vista; però ell pren confiança amb ella per a contar-li tot, per culpa
de la desesperada situació en què es troba.
Exposarem ara la variació diastràtica, diferent en
cada protagonista:
Ramon
És un àvid lector (llig i admira Horaci, entre altres
escriptors) i és aficionat també a pel·lícules antigues, per tant, és lògic que
la seua manera d’expressar-se estiga lligada a un registre estàndard, propi de
persones amb uns estudis i persones cultes).
Empra algunes metàfores com, per exemple: la continua
al·legoria en què ell és un caçador i els veïns als qui espia, les seues
preses. Així, trobem que moltes vegades embelleix el llenguatge (funció
estètica del llenguatge).
Trobaríem com a tecnolecte, encara que no estiga massa
present, el camp especialitzat de la rellotgeria, prèviament comentat.
Laia
Laia és una noia estudiant que empra també un registre
estàndard. És una persona prou culta que encara està formant-se en el món de
l’art, de la història i d’antigues cultures.
Vicenta
Aquesta vella, ha tingut la oportunitat de llegir molt
una vegada acomodada a l’etapa adulta. Per això podem afirmar que no és res
estrany que explique tan bé (d’un mode clar, entenedor i accessible) a Ramon
les seues experiències, pensaments, records i tot allò pel que ha passat.
Jordi
Amb diferència a la resta, Jordi no té uns estudis, ja
que els abandonà; per tant, encara que
explique la seua vida clarament, sense trobar dificultats per a
entendre’l, el tipus de registre que utilitza és no formal i vulgar. Ho
detectem pels següents trets:
·
Aparició de temes tabú com el sexe. Parla de penis,
mencionant la paraula “polla” prou vegades.
·
Trobem paraules tabú per a les quals ja existeixen eufemismes
i formes més correctes com: guiris (estrangers), mariques (homosexuals), tacos
(anys), tirar-me (acostar-me amb), titi (xica),
·
Mot malsonants i insults: cony, cagats de merda, subnormal,
hòstia, hòsties, fotut
·
To exagerat: Castiiillooo!
·
Expressions com: Oi!
Cal assenyalar que ací sí que es segueix la normativa
del llenguatge, per convenció de l’escriptora, perquè el més segur és que un
personatge com aquest no tinga una perfecta ortografia.
Pel que fa a l’espai, el lloc més important és la
pròpia localització dels pisos on viuen els protagonistes, en Barcelona. La
majoria de l’acció de la novel·la es desenvolupa allí.
Endemés, a la novel·la hi ha quatre enquadraments
temporals, un per a cada part del llibre. El exposarem a continuació:
-Ramon narra els fets que ha viscut en els mesos de
març, abril i maig de l’any 1996.
-Laia ens conta la seua vida en el mes de juny de
l’any 1996.
-Vicenta es visitada per Ramon els dijous dels mesos
de juny i juliol de l’any 1996, a la vesprada, moments en el quals li conta la
seua vida.
-La nit del part de Mercè en què Jordi li conta les
seues experiències a Vicenta, va tindre lloc en l’any 1983.
Respecte a la forma de l’obra, cal dir que la
progressió temàtica que segueix és lineal: se’ns presenta un tema al qual
s’afegeix un rema que serà el següent tema a tractar. Mitjançant aquest
mecanisme s’enllacen les quatre històries entre si.
Entre les
isotopies lèxiques més destacades podem trobar les següents:
-Camp semàntic de pel·lícules: The Gazebo, The
Killers, Un cop de sort, Viure!, Kafka...
- Camp semàntic d’escriptors: Horaci, Ausiàs March,
Heine, Diderot, Hemingway...
- Camp semàntic de quadres: El crit, L’entrada de
Crist, L’última Cena, El Festí de Baltasar...
- Camp semàntic de pintors: Rembrandt, Munch, Emil
Nolde, Kirchner, Lieberman...
-Camp semàntic de l’església: mare superiora, germana,
plegaries, convent, sacrifici, Mare de Déu del Carme, monges, missa...
- Camp semàntic de qualitats pejoratives: gras, baix,
covard, bojos, boges, fotut, melancòlic...
D’altra banda, l’estil de l’obra és cohesionat perquè
trobem:
-Connectors parentètics:
-Mecanismes de referència gramaticals:
·
Dixi exofòrica:
o Temporal: anirà (temps
futur), dic (present), vaig fer (passat), avui (temps present)...
o Personal: m’, em, sento,
calculo, Jo, he mirat, meu...
o Espacial: aquí, allí,
aquell...
·
Anàfora zero:
o El·lipsi nominal: Bé, (jo) no
puc defugir els tòpics.
o El·lipsi verbal: Havíem
promés que ens trucaríem, (havíem promés) que en escriurien...
·
Anàfora plena: Que avorrit! Ho diuen els alumnes i els mestres, ho diuen...
·
Catàfora: Hi ha un
captaire assegut a terra que em mira...
·
Dixi textual: ...forcen les
amistats i se senten sempre frustrats que aquestes siguin tan...
-Mecanismes de referència lèxics, com l’ús de
sinònims. Per exemple: espiar, observar, tafanejar, mirar...
També es repeteixen paraules, com “tafaneria”.
-Oracions de relatiu, com: ...la pel·lícula que feien a la nit, que tanta il·lusió em feia, em decep
terriblement.
4. Valoració personal.
Ha estat, en la meua opinió, una novel·la prou
entretinguda, en part perquè es tracta un ample ventall de temes gràcies a la
diversitat de veus narratives.
M’ha agradat i ha estat un llibre ràpid de llegir,
però si tingués que fer-li alguna crítica, la principal seria el deixar les
dues primeres històries a mitges. M’ha deixat amb les ganes de saber què serà
el pròxim que passe a les vides del rellotger i de la Laia: ell amb els seus
llibres, ella amb l’estranya i propera relació amb Carles... Però la qüestió
que em ronda pel cap és si ells dos tornarien a retrobar-se i com seria la seua
relació.
Ells dos són els personatges que més m’han agradat, i
la velleta Vicenta m’ha paregut una dona particular i amb moltíssima
experiència, a causa de l’edat.
Per últim, volia comentar que m’ha semblat curiós això
de no trobar sentit al títol fins que s’arriba a l’última pàgina del llibre:
una vegada la Mercè té el fill i tot ha eixit bé, Jordi convida a esmorzar a
Vicenta, com agraïment per haver-lo escoltat la nit sencera. Doncs, diu que ell
prendrà una cervesa, perquè li agrada “El gust amarg de la cervesa”.
